EL MITE D'ARACNE

Atena, anomenada Minerva pels romans, era la deessa de les arts i els treballs artesanals. Relacionada amb aquesta atribució, Ovidi explica la metamorfosi d'Aracne, una teixidora que va voler rivalitzar amb la deessa.

         Aracne no era una noia il·lustre pel lloc de naixement ni per l'estirp, ho era pel seu art. [...] Valia la pena veure no només els teixits ja fets, sinó també la manera com els feia -amb tanta gràcia realitzava el seu treball-, tant quan feia el primers cabdells amb la llana en brut, com quan oprimia el material entre els dits i, tibant i tibant sense parar, anava fent els flocs suaus com núvols, o quan, amb lleugeresa, feia girar en rodó el fus amb el polze, o quan brodava amb l'agulla; tothom hauria dit que Pal·las li ho havia ensenyat. La noia, però, ho negava i s'ofenia quan li atribuïen una mestra, encara que fos tan il·lustre. «Que s'atreveixi a competir amb mi», deia; «si em venç, acceptaré qualsevol cosa».

          Pal·las es disfressa de vella, cobreix les seves temples amb uns cabells blancs fingits i pren un bastó per recolzar els seus membres flaquejants. La deessa, aleshores, li va parlar així: [...] «no vulguis competir amb una deessa. Demana perdó humilment pel que has dit, temerària. La deessa et perdonarà, si li ho demanes». Aracne se la mira adustament, deixa els fils que estava fent i, gairebé sense poder contenir les ganes de picar-la, expressant clarament en el seu rostre la ira que sentia, va respondre amb aquestes paraules a Pal·las, a qui no havia reconegut: «[...] no creguis pas que els teus advertiments han servit de res, continuo pensant el mateix d'abans. ¿Per què no ve ella mateixa? ¿Per què evita competir amb mi?». La deessa li va dir aleshores: «Ja ha vingut». Va treure's ja disfressa de vella i va manifestar-se com a Pal·las. [...] Ella s'obstina en el seu propòsit i la seva estúpida ambició de victòria la porta de dret a la perdició, car la filla de Júpiter accepta, deixa ja d'aconsellar-la i no ajorna més el moment de la competició.

            Sense perdre temps, totes dues es col·loquen davant telers diferents i comencen a tensar un ordit de fils primíssims. [...] Pal·las va brodant la roca de Mart damunt la ciutadella de Cècrops i l'antiga disputa sobre el nom que calia donar al país. Els dotze déus celestials, amb Júpiter al mig, seuen amb augusta majestat en setials elevats; cada un d'ells es pot reconèixer fàcilment pel seu aspecte; la imatge de Júpiter és la que s'escau a un rei. La deessa representa el déu del mar dempeus i colpejant una sòlida roca amb el seu llarg trident; d'enmig de la ferida causada en la roca brolla aigua de mar, penyora amb què reivindica per a ell la ciutat. Ella mateixa s'atribueix un escut i una llança de punta afilada, s'atribueix un casc al cap i es col·loca l'ègida per defensar-se el pit; dibuixa la terra i com aquesta, copejada amb la seva llança, produeix una olivera de fulles pàl·lides, carregada de fruit, i com els déus la contemplen, admirats. Una representació de la Victòria culmina el treball.

           La meònide dibuixa Europa enganyada per una disfressa de toro. Qualsevol hagués dit que es tractava d'un toro real i d'una mar real. Europa semblava dirigir la mirada a la terra que havia deixat i cridar les seves companyes, mentre arronsava, poruga, els peus, per por de tocar les onades que l'escometien. [...] Va fer Leda, ajaguda sota les ales d'un cigne; va afegir com Júpiter [...] es va transformar en Amfitrió per posseir-te a tu, reina de Tirint; o en pluja d'or per enganyar Dànae [...].

            Ni Pal·las ni l'Enveja no podrien trobar res digne de blasme en el treball. La verge guerrera de rossos cabells va indignar-se davant l'èxit de la noia i va esquinçar aquella tela brodada que reproduïa accions indignes dels déus. Amb una llançadora de fusta del mont Citor que tenia a la mà va colpejar tres o quatre vegades el front d'Aracne, filla d'Ídmon. La infeliç no ho va poder suportar, però encara va tenir coratge per lligar-se el coll amb un llaç. Ja s'havia penjat quan Pal·las, compadida, la va aixecar i li va parlar així: «Viu, doncs, però continua penjada, desvergonyida! I perquè no esperis que les coses es puguin arreglar en el futur, que aquesta pena passi a tot el teu llinatge, fins als teus descendents més llunyans. Després es va apartar d'ella i la va ruixar amb el suc d'una herba d'Hècate; tot seguit, en rebre el contacte de la droga funesta, li van caure els cabells, i també el nas i les orelles, el cap se li va reduir moltíssim i se li va empetitir tot el cos. En el costat, enlloc de cames, li queden encastats uns dits finíssims; la resta del cos l'ocupa només el ventre, del qual, tanmateix, treu un fil, amb què, convertida ara en aranya, pot continuar treballant les teles, com abans.

Ovidi, Les metamorfosis VI 7-145, traducció de Ferran Aguilera, ed. La Magrana.

NOTES

1) Pal·las: sobrenom d'Atena.

2) roca de Mart: l'Areòpag, turó d'Atenes.

3) ciutadella de Cècrops: l'Acròpolis d'Atenes.

4) Júpiter, el Zeus grec, era el déu suprem.

5) meònide: lídia. Aquí es refereix a Aracne.

6) Per aconseguir Europa, filla del rei de Tir, Zeus va transformar-se en un bell toro blanc.

7) Leda fou estimada per Zeus sota forma de cigne.

8) Zeus va posseir Alcmena i va engendrar Hèrcules, havent pres l'aparença del seu marit, Amfitrió, rei de Tirint.

 

Las hilanderas de Diego de Velázquez, Museo del Prado, Madrid.