Ramon Camats: AGORAZEIN (Segre, 29.12.2007) 

"Als grecs antics els agradava practicar «agorazein», això és, passejar de forma assossegada i conversar. Aquest costum, que avui sembla gairebé perdut, té molt a veure amb els orígens de la filosofia. Plató, a qui li agradava reflectir els costums socials dels seus contemporanis, comença un dels seus millors diàlegs, el Fedre, amb aquestes paraules de Sòcrates: «Amic Fedre, on vas i d’on véns?», i Fedre li respon: «Vinc de casa de Lísias i me’n vaig a passejar fora de les muralles, pels camins, car diuen que és més descansat que caminar pels porxos» (Phaedr. 227a), i segueix una llarga conversa entre tots dos sobre l’amor i la bellesa, el destí de l’ànima després de la mort i la relació entre la retòrica i la veritat."

Lluís Foix: Los griegos ya nos advirtieron (La Vanguardia 17/01/2007)

Qué poco ha evolucionado el mundo en veinticinco siglos. Qué poco hemos aprendido. Los relatos inacabables y tenebrosos de Tucídides se han repetido muchas veces en la historia. Lo practicamos los españoles, los británicos, los franceses, los rusos y ahora les toca a los norteamericanos.

Ramon Camats: Laia la ben parlada (Segre, 16.12.2006) 

"... Eumènia significa la de pronòstic favorable, Eugènia la ben nascuda, Eufèmia la de bona paraula (d’aquí el terme «eufemisme», expressió suau i decorosa d’idees o conceptes aspres o ofensius), Eustàquia la fecunda, Eudora la generosa, Eulògia la que raona bé, Eudòxia la de bona fama...Aquests noms d’origen grec tenen un significat que nosaltres, mancats de la més mínima cultura clàssica, acostumem a ignorar. Segurament per això alguns sonen malament a les nostres orelles, massa fetes a les edulcorades novetats americanes que exporten les pel·lícules, del tipus Jessica o Jennifer."

Joan F. Mira: Clàssics impopulars (Avui, 2.12.2006)

"LA VIGÈNCIA DELS CLÀSSICS GRECS I LLATINS és essencial:són la nostra arrel,la base,els nostres fonaments."

Ramon Camats: Immortalitat (Segre, 13.07.2005)

"Les Muses de la mitologia grega, inspiradores de les arts i de les ciències, eren nou. Plató, el filòsof, va dir que Safo (S. VII aC.), la poetessa de Lesbos, mereixia ser la desena...."

Carles Mirales: Sobre poesia i la guerra. Aquil·les, l'heroi (Avui, 13.01.2005)

Hug Banyeres: El jurament hipocràtic (La Mañana, 19.09.2004)

"Al centre de salut de Fraga un nen, amb una lesió ocular, no va ser atès perquè els seus pares parlaven en català. Es veu que la funció de representant d’Hipòcrates de Cos l’exercia una senyora amb els estudis acadèmics acabats, però amb un sentit de la cosa hipocràtica embolicat amb un salva-slip. Fa temps, els metges penjaven a la seva sala d’espera un quadre amb el jurament hipocràtic, una antiga tradició, i diria que per això mateix, venerable..."

Jordi Balló: La lección de los clásicos (La Vanguardia, 24.3.2004)

Reflexions entorn al paral·lelisme d'algunes actituds polítiques, sobretot arran de l'11-M. "El cinismo de la política contemporánea parece dominado por personajes que no quieren oír tampoco la lección de Edipo. No son tiempos de asunción de culpas. Vivimos una época donde es siempre más fácil creer, como Edipo, que en el origen de la plaga de Tebas se hallan crímenes de enemigos lejanos y negar así que es en el interior donde también germina el mal."

 

Isabel-Clara Simó: Quiló (Avui, 2.12.2003)  

"Quiló, fill de Lacedemònia, tenia un esperit fi. Entre els molts preceptes i consells de bon comportament que dóna, hi ha aquests, no gens vulgars: no amenacis ningú..., visita els amics en la desventura més que no en la ventura, no parlis malament d'un difunt, tingues cura de tu mateix, tria abans un dany que un guany vergonyós..., no et riguis de qui no té sort, busca més que et respectin que no que et temin, que la llengua no et vagi més veloç que la ment, domina el cop de geni, no cobegis coses impossibles... Aquesta mena de persones, observadores de la conducta humana, em produeixen una profunda admiració, sobretot per la modernitat de les seves advertències. Sorprèn que tinguin vigència tants segles després, i és especialment lloable que et vinguin ganes d'enviar tan sàvies paraules als qui governen la cosa pública i diuen beneiteries o perversitats..."

Ricard Torrents: El futur de les humanitats (El Punt, 27.11.2003)

"Només una vertebració a l'entorn dels coneixements humanístics pot donar el punt de duresa i d'elasticitat al sistema educatiu... Els nens i les nenes de sis anys tenen deu assignatures diferents, i molts acaben l'escola primària sense saber llegir seguit. A la universitat hi ha centenars d'especialitzacions que permeten que un lingüista no sàpiga llatí, un arqueòleg no sàpiga història del segle XX, un enginyer no sàpiga res de filosofia moral, un advocat no domini el català, ni oral ni escrit, un metge no sàpiga res de doctrines religioses..."

Isabel-Clara Simó: Maria Àngels Anglada (Avui, 9.11.2003)  

"...El disc que Josep Tero ha dedicat a Maria Àngels Anglada, un autèntic poema simfònic en què sentim versos musicats de l'enyorada escriptora, lectura de fragments en prosa i alguns poemes de Kavafis... La poesia és encara un reducte on ens podem aixoplugar i és una arma amb què podem estripar les sinistres teranyines que ens paralitzen de por; perquè la delicadesa, la bellesa, l'erudició i l'amor no tenen titulars ni porten foto cridanera.
Crec que la recordem malament, l'Anglada. I no ho entenc: no som un país tan gran ni tan nombrós que pugui prescindir de ningú, que pugui oblidar ningú... La recordo sovint, tan educada, però sovint amb les galtes enceses, sempre a punt de recordar-nos que venim de Grècia i que tenim una llengua antiga. T'enyoro, amiga meva."

Josep Faulí: Un militant de la causa grega (Avui, 31.8.2003)

Eudald Solà, in memoriam. "Era català de Ripoll, però tenia arrels fermes en el món grec. No oblidava, sinó que tenia ben present la Grècia clàssica, però els seus amors quotidians eren per a la moderna i, encara més, per a la d'ara mateix. Era un català que es movia meravellosament entre Konstandinos Kavafis i Salvador Espriu. (...) Era home d'àgora i, per tant, de polèmica, però defensava sempre idees abans que qualsevol forma de personalisme."

Josep Faulí: Graves, Yourcenar i Vidal (Avui, 24.8.2003)

"Una recent reposició televisiva de La caiguda de l'Imperi Romà m'ha actualitzat el tema de la reconstrucció i de la interpretació històriques mitjançant l'art. Mitjançant la novel·la, sobretot. (...) Hi ha unes quantes novel·les destacades sobre el món romà, que no són grans reconstruccions i també interpretacions importants. Penso, si més no, en Jo, Claudi, de Robert Graves, Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar, i Julià l'Apòstata, de Gore Vidal..."

Enric Comas: Plaute i els esclaus de la realitat (La Mañana, 2.3.2003)

"Possiblement el servus sigui l’aportació plautina que hagi deixat una petja més profunda i duradora en la història de la literatura universal. L’esclau personifica en la seva pell, normalment fuetejada, la màxima expressió de l’antiheroi, de l’ésser despullat de tota mena de grans o petits ideals allunyats de la peremptòria immediatesa de la supervivència quotidiana..."

 

Fernando Lillo: Ecologia a Roma (La Mañana, 17.02.2003)

El present article va ser escrit per un professor de Llatí de Vigo, testimoni del gran desastre ecològic pel vessament del petrolier "Prestige" el mes de novembre de 2002.

 

Victòria Bescós: Cultura clàssica (Avui, 13.5.2002)

Carmen Codoñer: "Humanidades" y latín (El País, 19.3.2001)

"En nuestra sociedad, la opinión popular vincula el latín a las dificultades que no reportan beneficios, opinión que paulatinamente va siendo compartida y defendida por quienes, en principio, deberían abordar la cuestión desde otros ángulos. (...) La educación debe ser accesible a todos, lo cual no significa que deba bajar de nivel. Tal vez llevada de una ingenuidad impropia de mi edad y de una firme confianza en la capacidad intelectiva del ser humano, no creo que la accesibilidad de la educación deba ir ligada a su degradación. Si todo el mundo tiene derecho a la educación, que sea al más alto nivel, no al más bajo. Cualquier otro planteamiento encierra una falacia. (...) El escoger el latín como víctima propiciatoria tiene fácil explicación: es el punto más vulnerable demagógicamente, porque su utilidad no es visible y porque su rechazo no lleva consigo el calificativo de "bárbaro" para quien lo defiende..."

Carlos García Gual: La importància de les llengües clàssiques 

"Poques matèries d’estudi hi ha tan rendibles com el llatí. Serveix no per parlar-lo, sinó per altres objectius importants: un millor coneixement de la pròpia llengua, en el seu vocabulari i la seva estructura sintàctica; per una perspectiva històrica sobre el món romà, que està en la base de la història i la formació d’Europa i les seves institucions; per al millor domini de la terminologia científica, i per apropar-se a una magnífica i influent literatura (...) Estudiar grec és accedir a un horitzó cultural fascinant i incomparable i avançar vers les arrels de la tradició ètica, estètica i intel·lectual d’Occident; és endinsar-se en un repertori de paraules, figures, institucions i idees que ha configurat, no només la filosofia, sinó la mitologia i la literatura..."

 

Raül Torrent: Sí a les llengües clàssiques (Avui, 5.6.1997)

Joan Castellanos: L'estudi de les llengües clàssiques (Auriga, núm. 4)

"Cada llengua és un bé de la humanitat. I naturalment ho és també la llengua catalana. D’aquesta, però, n’és dipositari el poble català. Som, doncs, nosaltres els adjudicataris del seu patrimoni, els garants de la seva continuïtat, i, per tant en som els responsables. I jo encara afegiria, en som nosaltres, el poble, però gambé els governants, l’administració. Per això una llengua sense estat es troba sempre en una actitud defensiva més que cap altra: ¿qui és el depositari de les llengües grega i llatina? ¿Qui n’és, doncs, el responsable? Aquest és precisament el problema, perquè la resposta pot ésser tothom o ningú, tant se val."

Josep Mª Espinàs: Llatí 1992

"Ara que els lingüistes catalans ens porten a un maremàgnum sense quòrum, i els tradicionals i innovadors estan ex aequo, hauríem de reunir-nos en fòrum i proclamar que el llatí és el non plus ultra i que, per decòrum, ha de ser el nostre modus vivendi. Seria el súmmum!"

Joan Castellanos: El nostre grec de cada dia

Com hem esdevingut el que som i quins pobles i quines obres han fet que fóssim el que som? Aquestes són les preguntes que s’han de respondre i en les quals nosaltres, els professors de grec i de llatí, podem aportar molt amb el nostre coneixement directe dels clàssics grecs i llatins.