A Sants, en les tasques pràctiques que ens ocupen en relació al títol d’aquesta comunicació, veiem com ens determina i marca de manera hegemònica el període de la industrialització, que en aquesta localitat s’estengué profusament des del final de la primera meitat del segle XIX fins al tombant de l’últim terç del segle XX. Aquest període ha deixat un conjunt patrimonial de restes materials i documentals, amb un valor altament testimonial del procés de canvi del Sants agrícola a l’industrial.

Dit això, aquests són des del punt de vista historiogràfic, els àmbits o objectes ("jaciments" si prefereixen una expressió arqueològica) que considerem, per ara, objecte de recerca:

A més de fonts bibliogràfiques de referència general, prou conegudes per tothom, com, per exemple, repertoris bibliogràfics estàndards d’història de la tecnologia, i d’història urbana, econòmica, local i industrial -que assenyalem en la bibliografia del final-, és obligat el recurs a fonts primàries que ens proporcionen una carcassa historiogràfica rigorosa.

No defugim, però, de l’ús de les fonts materials en els nostres treballs. amb l’alumnat. El que succeeix és que no acostumen a haver-hi restes, i que quan hi són ja han estat investigades.

Però com petita o precària recerca no deixa de ser recerca, gairebé sempre ens hi aboquem a les fonts primàries d’arxiu: documents administratius; llibres d’actes; documents estadístics; mapes i plànols; premsa escrita; cartells i fotografies; projectes tècnics; i llibres de caixa i de comptabilitat empresarial. De manera que fonts materials, escrites i iconogràfiques presideixen l’orientació metodològica, alhora que la didàctica. I arribat el cas de la seva necessitat, no exclouríem d’altres, com ara les fonts orals atesa la seva viabilitat, tot considerant la realitat del centre docent on treballem vinculats a la localitat.

I pel que fa als fons on trobar-hi fonts, assenyalarem que quan en els treballs de recerca ha calgut orientar-se cap a repertoris generals o particulars sobre història de la ciència i de la tècnica, o cap a repertoris científics de referència i catàlegs industrials vuitcentistes, ha estat de gran utilitat per al nostre alumnat buscar i consultar personalment en les instal·lacions del Fons Antic de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (FAETSEIB).

Quan ha calgut cercar documents administratius per conèixer aspectes de les relacions entre l’administració i ciutadans particulars o indústries del Sants vuitcentista, ens hem adreçat a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDSM). Els seus fons documentals de l’antic poble de Sants, els llibres d’actes de les sessions del seu Ajuntament fins el 1897, els fons sobre les indústries i les institucions, el fons gràfic i cartogràfic, i la seva biblioteca auxiliar, han estat a disposició del nostre alumnat, sempre que ha calgut.

El dipòsit de prearxivatge de l’Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona (AMAB), ubicat al Poble Nou, ens ha estat, també, de gran utilitat pel que fa a la consulta de les seccions de Transports i Circulació, i d’Urbanisme i Obres, així com de les sèries d’arxiu de les llicències industrials.

I els escassos arxius accessibles, siguin corporatius (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) o d’empreses (Gas Natural, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, o Societat General d’Aigües de Barcelona), ens han proporcionat molta i valuosa informació i documentació.

Amb equips reduïts de joves que cursaven el BUP, o més recentment el Batxillerat reformat, d’edats compreses entre els 16 i els 19 anys, i tutoritzats pels professors a dalt nomenats, s’han enllestit diverses recerques, de les quals destaquem:

Aquest fou un treball de recerca historiogràfica realitzat per alumnat de 2n de BUP (Esther Martín, Laura Roig, Daniel Sánchez, i M. Emília Sans). Versà sobre la introducció del gas ciutat a Sants per a l’enllumenat de carrers, en un llarg procés que ocupà l’últim terç del segle XIX, i que tingué com a punt culminant un conflicte social: els avalots, al gener de 1896, tot protestant la població de Sants per manca d’il·luminació als carrers a causa del tall en el subministrament de gas ordenat per la companyia que el fabricava. Es pogué documentar que el motiu se centrava en un aspecte econòmic entre l’Ajuntament de Sants i la "Sociedad Catalana para el alumbrado por Gas", perquè aquell acumulava, des de feia anys, impagats de factures de subministrament de gas.

A l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc es treball en els llibres d’actes de l’Ajuntament de Sants, i es localitzà una valuosa publicació amb un detallat "pliego de condiciones", on la corporació santsenca puntualitzava i regulava, exhaustivament, les normes que havien de seguir les companyies que volien concursar per subministrar gas a Sants; i a l’Arxiu històric de Gas Natural SDG (AHGN), es localitzaren lligalls específics sobre l’assumpte, amb abundant correspondència original entre les parts, així com planimetria de la xarxa vuitcentista de distribució del gas produÔt, llavors, per escalfament de carbÓ.

Admetent que l’˙s de gas d’hulla per enllumenat p˙blic Ès un aspecte de la modernitzaciÓ de pobles i ciutats europees de la segona meitat del segle XIX, cal concloure que, malgrat la proximitat de Sants a Barcelona, l’esmentat fluid trig‡ molt en arribar a Sants, atËs que ho feu trenta-sis anys mÈs tard (el 1878) respecte de la gran metrÒpolis. I en relaciÓ amb la comparaciÓ de les respectives estructures corporatives i financeres dels actuants, la principal conclusiÓ que n’extraguÈrem dels papers desvetllats, fou que hi havia una forta contradicciÓ de mentalitat i de maneres d’actuar entre l’Ajuntament de Sants i una empresa moderna, considerada aquesta pr‡cticament forastera. I ens sorprenguÈ, tambÈ, trobar documentaciÓ que demostrava que per resoldre el problema dels impagats, l’Ajuntament de Sants haguÈ d’acudir al procediment financer d’emissiÓ de Deute Municipal.

Treball sobre un aspecte poc conegut d’una f‡brica vuitcentista que, sovint, s'oblida en les relacions que es fan d’antigues ind˙stries santsenques. Parlem de la f‡brica anomenada ìArsenal Civilî que, per a construccions navals, producciÓ de vaixells i metal∑l˙rgia en general, s’instal∑l‡ el 1887 a la Marina, que, aleshores, s’incloÔa dins del terme del municipi de Sants.

Com tot d’una explicarem, l’empresa santsenca ìArsenal Civilî Ès un exemple rellevant de modernització i renovació de les drassanes (que en aquest cas era, en sentit estricte, no militar), que més o menys reeixiren a la fi del segle XIX gr‡cies als enc‡rrecs de l’Armada espanyola i sota els auspicis de la llavors tan important ìLey de ConstrucciÓn de la Escuadraî (RD de gener de 1887).

Val la pena estendre’s en presentar aquest treball, perquË no deixava de ser xocant tenir la possibilitat de vincular el Sants industrial vuitcentista amb la construcciÓ de vaixells de ferro i de guerra, a banda que tambÈ interessava rastrejar l’assumpte -conegut per mitj‡ de fonts secund‡ries- del que havia estat la concreta fabricaciÓ i avarament- a la mateixa platja de la Marina (ìCan Tunisî)-, de dos dels tres vaixells canoners (ìEl Cuervoî i ìEl CÓndorî), que entre els anys 1888 i el 1889 es projectaren, enllestiren i avararen en aquest îArsenalî, per enc‡rrec de l’Armada espanyola.

Partint de les fonts secundàries i de les primàries trobades, en la memòria que s’enllestí es recorregué la fulgurant trajectòria d’aquesta empresa, presentant-la com un exemple santsenc del que havia estat la indústria naval barcelonina dedicada a fabricar bucs de ferro; i en aquest sentit, ens apareixia com a prou desconeguda en les fonts secund‡ries la descripciÓ pormenoritzada de les canoneres ìEl Cuervoî i ìEl CÓndorî, la qual cosa s’assolÌ amb la recerca.

Volem assenyalar que es treball‡ sobre sengles fonts documentals prim‡ries i secund‡ries localitzades a l’Arxiu del Museu MarÌtim de Barcelona (AMMB) i a l’AMDSM: Ès el cas del projecte tËcnic de 1886 per instal.lar l’ìArsenal Civilî, que acabava amb una llarga nota final atribuÔble al mateix promotor i propietari, l’enginyer civil belga Alexandre Wohlguemuth; el dels pl‡nols de situaciÓ del que havien de ser les enormes drassanes i la colÒnia industrial a ubicar a la platja i a la Marina de Sants; la descripciÓ tËcnica dels vaixells referenciats als volums corresponents de l’Ëpoca de la ìRevista General de la Marinaî; i es treball‡ sobre el lligall especÌfic que contenia nombrosos pl‡nols i documents administratius generats en correspondËncia entre l’Ajuntament del, encara independent, independent municipi de Sants i l’ìArsenal Civilî.

L’equip de treball el form‡ alumnat de 2n de BUP (Omar Abdallah, Joan I. MartÌnez, VÌctor RodrÌguez, i InÈs RodrÌguez).

Aquesta recerca rastrej‡ el desplegament de la primera xarxa de tramvies de cavalls que connect‡ Sants amb Barcelona i Sant Andreu de Palomar. Aquesta comunicaciÓ entre els tres municipis es project‡ l’any 1871, i no s’inaugur‡ fins el 1875. Fou, cronolÒgicament, la segona lÌnia de tramvies del pla barcelonËs, vertebrant-lo transversalment, perquË la primera cal recordar que enllaÁava les Rambles amb el poble de Gr‡cia. Ens aprop‡rem, doncs, al naixement d’una xarxa que precedia l’agregaciÓ formal del poble de Sants a Barcelona que, com Ès sabut, es produiria el 1897.

Amb la lÒgica absËncia de vestigis, tramvies de cavalls i les seves infraestructures, i atesa la poca informaciÓ que s’obtinguÈ a l’Arxiu de Transports Metropolitans de Barcelona (ATMB) -aleshores amb els seus fons histÒrics encara per classificar-, ens dirigÌrem al dipÒsit de prearxivatge del Poble Nou (AMAB), on la recerca reeixÌ en trobar-se lligalls especÌfics i directes amb informaciÓ molt rellevant. Externament ens interessaren, tambÈ, les activitats empresarials del promotor, contractista i alhora constructor d’aquesta lÌnia de tramvies, l’industrial metal∑l˙rgic n’¿lex Soujol, com es veur‡ mÈs endavant.

La recopilaciÓ de la documentaciÓ administrativa i tËcnica que es traguÈ a la llum, s’acabava, precisament, amb la reproducciÓ d’uns oficis del secretari de l’Ajuntament de Sants que feien referËncia a un expedient tËcnic i a un acord de la corporaciÓ municipal santsenca per electrificar els tramvies, reflectit al llibre d’actes del consistori. Acta de 24 de desembre de 1896 i oficis del mateix dia i del 16 de febrer de 1897, que desvetllaven importants decisions tËcnicoadministratives amb el propÒsit d’electrificar els tramvies. A pocs mesos, doncs, de l’agregaciÓ de Sants a Barcelona en compliment del ìReal Decreto de AgregaciÓnî de 20 d’abril de 1897; per tant, a les portes del trasp‡s de competËncies a un lluny‡ ajuntament barcelonËs, que no despleg‡ ni regul‡ l’esmentada electrificaciÓ dels tramvies de Barcelona a Sants fins el setembre de 1904.

Amb l’an‡lisi de la documentaciÓ sobre la que es treball‡, es pos‡ en evidËncia un determinat comportament empresarial. Una necessitat objectiva de modernitzaciÓ d’una comunicaciÓ interurbana, calia que recaiguÈs en un operador p˙blic o privat, i en aquest cas fou l’empresari ¿lex Soujol. El treball permetÈ albirar una estratËgia empresarial amb vells documents a les mans: Es creava una companyia (ìTran-vÌas de Barcelona a Sans y Barcelona a San AndrÈsî); es demanava el permÌs d’establiment de les lÌnies al ìMinisterio de GobernaciÓnî, que atorg‡ una concessiÓ administrativa el 31 de juliol de 1872; es realitzaven les obres de construcciÓ de les lÌnies i les infraestructures b‡siques amb materials que es compraven a l’empresa de canalitzacions i conduccions ferricomet‡l∑liques del Paral.lel barcelonËs, propietat, precisament, del mateix Soujol; aquest promovia gestions al davant dels municipis afectats mostrant un permÌs de la ìsuperioridadî, tot signant alguns impagables oficis de reclamaciÓ i execuciÓ (v. per exemple, un de 14/8/1873) sota emotius ì° Salud y Rep˙blica Democr·tica y Federal !î; i desprÈs d’haver afegit durant uns anys valor i augmentat l’escala de l’empresa creant la ìCompaÒÌa AnÓnima de Tran-vÌas y Ferrocarriles EconÓmicosî, els germans Soujol i els seus successors, el 1891 ja no es dedicaven al negoci dels tramvies, havent acabat per vendre tot l’actiu a una empresa mÈs especÌfica i de major grand‡ria que, passant pels ìTranways de Barcelonaî i per la ìSocietÈ FinanciËre de Transportsî (SOFINA), confluirien en el monopoli tramviaire controlat per ìla Canadencaî.

Els membres de l’equip de treball foren alumnes de 2n de BUP (Bernat Costa, Xavier Franco, SÌlvia MarÌn, Yolanda Otero, i Pau Rold·n).

L’estudi que amb aquest tÌtol abordaren alumnes de 3r de BUP (Ra¸l Caballero, Pablo Gayoso, Laura Roig, i Daniel S·nchez), versava sobre una de les empreses capdavanteres en l’abastament modernitzat d’aigua potable als nuclis urbans del pla de Barcelona, ìLa CompaÒÌa de aguas potables de Santsî. Cont‡rem per comenÁar a treballar amb importants fonts documentals prim‡ries i secund‡ries trobades en l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-MontjuÔc, aixÌ com en l’excel.lent arxiu de la Societat General d’Aig¸es de Barcelona (en endavant SGAB).

Es fÈu un recorregut per la breu histÒria de l’empresa santsenca, poc coneguda, ìLa CompaÒÌa de aguas potables de Santsî, des dels seus inicis l’any 1878 (que Ès quan comenÁaren les prospeccions i les obres en un terreny situat en la vessant sudoest de Montjuœc), fins el 1886 que Ès quan es compra per la SGAB, que fundada en ParÌs, nomÈs tenia dos anys de desplegament empresarial pel pla de Barcelona.

El treball aport‡ algunes dades per entendre el procÈs de modernitzaciÓ que va seguir el municipi de Sants en el darrer terÁ del segle passat fins a l’agregaciÓ a Barcelona el 1897: la instal∑laciÓ d’ind˙stries tËxtils, l’augment corresponent del nombre d’habitants, l’existËncia d’un nucli de poblaciÓ benestant i la necessitat de l’Ajuntament de Sants d’oferir uns serveis mÌnims als seus ciutadans, varen disparar la demanda d’aigua potable pel consum, que fou satisfeta per diferents companyies. El desenvolupament de la xarxa moderna de canalitzaciÓ d’aigua a Sants, va ser paral∑lel, doncs, al creixement urb‡, de manera que les conduccions seguien els camins o carreteres principals i confluÔen en les zones on se situaven els vapors i l’estaciÓ del ferrocarril, que corresponien a les zones on era mÈs nombrosa la poblaciÓ.

Les fonts prim‡ries emprades al principi per intentar respondre les preguntes mÈs b‡siques (øquan comenÁ‡ a ser corrent i potable l’aigua a Sants? øcom era l’abastament d’aigua quan no era corrent? øla potabilitzaciÓ, s’havia fet des de quan?), feren palesa la import‡ncia del mercat d’aigua que necessitava -a la dËcada dels setanta del segle passat- la ciutat de Barcelona i els pobles del pla, tant pel seu desenvolupament com per les limitacions de l’abastament municipal, basat, fluvialment, en les aig¸es de Montcada.

Apareixia com a molt lÒgica la creaciÓ, aleshores, de companyies que portessin aigua, bÈ del BesÒs, bÈ del Llobregat. En el nostre cas, perÒ, vËiem, per mitj‡ de la recerca, com sorgien algunes companyies petites que aprofitaven aq¸Ìfers del subsÒl del pla o de MontjuÔc. ìLa CompaÒÌa de aguas potables de Santsî n’era d’aquestes, tot i que tinguÈ una curta vida, tant per les limitacions de la quantitat d’aigua de l’aq¸Ìfer de MontjuÔc (perfectament ubicat en el treball amb la planimetria original localitzada), com per les dificultats en competir amb les empreses mÈs poderoses, una de les quals, la SGAB, l’absorbiria aviat, tot aprofitant la primitiva xarxa de subministrament establerta. Fets aquests que se’ns representaven com importants en l’estratËgia de l’empresa SGAB, a fi i efecte d’estendre’s cap els pobles del sud de Barcelona i cap el riu Llobregat, una vegada consolidada la seva posiciÓ en la zona de Dosrius (Maresme) i del BesÒs, on s’havien implantat originalment.

Aquesta fou una petita recerca historiogr‡fica sobre el desplegament de les activitats d’una f‡brica d’objectes de vidre bufat, que, en rËgim cooperativista, estava establerta al carrer Gayarre de Sants, entre els anys 1933 i 1995. L’estudi es desenvolup‡, doncs, des de la seva inauguraciÓ fins al seu declivi per obsolescËncia tecnolÒgica i per estar instal∑lada, inadequadament, en la nova trama urbana de Sants; i el portaren a terme Ferran Esteve, Mireia Gustems, N˙ria Lauco, Sandra MonleÓn, i Daniel S·nchez.

En absËncia de vestigis arquitectÒnics, el coneixement de la f‡brica es bas‡ en la recerca arxivÌstica (AMDSM), l’an‡lisi de documents i la tria reprogr‡fica. En canvi, sÌ es poguÈ disposar de productes fabricats per aquesta vidriera santsenca, aixÌ com d’informacions orals comunicades per antics treballadors. En aquest sentit, la fotografia i la gravaciÓ de cintes d’‡udio constituÔren essencials mËtodes de registre d’informaciÓ.

Finalment es concloguÈ que ìLa Sociedad Cooperativa AgrupaciÓn Vidrieraî havia mantingut, fins l’acabament de la seva activitat productiva, la fabricaciÓ d’objectes de vidre bufat, administrant-se sempre en rËgim de cooperativa. La seva irregular ubicaciÓ urbana a les acaballes del segle XX, i, potser, un enfocament anacrÒnic de la gestiÓ cooperativista, semblaven els aspectes mÈs rellevants en el moment d’assenyalar els motius del seu final.

Estudi sobre el tram final de la circulaciÓ d’un ferrocarril de via estreta (1 m d’amplada), que transportava materials de les mines de potassa de l’interior de Catalunya, en direcciÓ al port de Barcelona. El treball era un apropament a aquest ferrocarril des de dos pl‡nols ben diferents; d’una banda, el record que d’ell tenen encara uns veÔns del barri (Zona Franca-Can Tunis), i d’una altra la descripciÓ del seu traÁat final, de la seva rendabilitat i de la seva viabilitat, sobre la base dels projectes que es trobaren i analitzaren en els arxius especÌfics del port de Barcelona (AJOPB), dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (AFGC) i aixÌ com a l’AMAB, realitzats entre el 1913 i 1924, fins a arribar a la seva inauguraciÓ el 1926,.

Era un treball, doncs, amb una forta component urbanÌstica, econÒmica i social, que necessit‡ recerca en arxius d’empreses, i entrevistes amb persones i veÔns que podien aportar la seva visiÓ sobre l’assumpte d’un tren que, per a ells, passava pel mig del seu bari i entre les cases, com ara l’escriptor Francesc Candel, que, temps enrera, l’havia inclÒs entre els paisatges de les seves primeres novel∑les.

Fou realitzat pels alumnes Ingrid GÓmez, Carlos Gonz·lez, Eduardo Castell, Joan I. MartÌnez, i Ra¸l Caballero.

Aquesta fou una recerca historiogr‡fica sobre el projecte, inauguraciÓ i funcionament d’un particular ferrocarril funicular que havia estat formant part del paisatge durant molts anys en el districte objecte del nostre interËs. En un element tecnolÒgic innovador com aquest, s’entrellaÁaven prou aspectes de la histÒria barcelonesa modernitzadora lligada a intervencions reguladores municipals, empresarials i militars de car‡cter urbanÌstic, i tot sota el gran ventall d’iniciatives col∑lectives que es posaren en marxa per a l’ExposiciÓ Internacional de Barcelona de l’any 1929. L’estudi se centr‡, doncs, des de la inauguraciÓ del funicular fins a la seva primera obsolescËncia comercial i tecnolÒgica; i el portaren a terme dos alumnes de 3r de BUP, Sandra Farr‡s, i Ivan Padilla.

Cal dir que el jurat dels Premis Bonaplata per a joves 1999, escrivÌ en el seu veredicte, en relaciÓ a aquest treball que guardon‡ ì(...) es destaca el gran treball d’arxiu (AMDSM, i AMAB), i de recerca realitzat, i l’estudi d’una instal∑laciÓ tËcnica tan singular. Alhora troba interessant que els autors del treball, juntament amb els tutors, hagin establert l’autoria del projecte, sovint donada errÒniamentî.

Aquesta recerca, que realitzaren les alumnes Maria Fern‡ndez, Sara V‡zquez i Carolina Vega, se centrava en el tram santsenc d’aquest colossal Canal (obra d’un mestre d’obres, Jaume Soler), que, inaugurat el 1819, regava els ancestrals terrenys sedimentaris del riu Llobregat, des de Molins de Rei, passant per l’Hospitalet, Sants i el peu de MontjuÔc, fins a desguassar a la mar. El treball escollia, doncs, el tram de Sants, i el resseguia dins de la moderna xarxa urbanÌstica, ressaltant els llocs per on passava al damunt de planimetria comparada, obtinguda dels arxius p˙blics (AMDSM, i AMAB).

Recent recerca realitzada enguany per les alumnes Vanessa LÒpez i Marta Grado, sobre l’edifici de l’estaciÓ de tren que hi ha al xanfr‡ entre la Gran Via i el carrer MoianÈs. El projecte arquitectÒnic, que aquesta recerca localitz‡ sencer en un arxiu histÒric (AHCAC), era de l’arquitecte de classificaciÓ estilÌstica mixta, en Josep DomËnec i Estap‡ (1858-1917), i es concret‡ el 1912 en una estaciÓ de tren -en òs fins el 1974- que era l’estaciÓ central de les lÌnies dels ferrocarrils de passatgers a Manresa, per passar a ser desprÈs una lÌnia de transport exclusiu de mercaderies.

S’afegÌ a la valuosa documentaciÓ histÒrico-arquitectÒnica, (trobada i tractada per les alumnes), ingents papers administratius i de manteniment, que es localitzaren en un altre apreciat arxiu (AFGC), completant un volum de documents primaris sobre l’estaciÓ de MagÒria, que Ès una aportaciÓ, lateral i modesta, al que els professionals de l’urbanisme i de la protecciÓ del patrimoni arquitectÒnic i histÒric faran, per tal d’ordenar i arrenjar l’edifici de l’estaciÓ de MagÒria en particular, i aquesta zona de la Bordeta en general.

Aquesta fou una recerca historiogr‡fica sobre la personalitat i trajectÒria professional d’una mestra, Celestina Vigneaux (Girona, 1878 - Barcelona, 1964), formada en els ambients de la ìInstituciÓn Libre de EnseÒanzaî a Madrid i, posteriorment, en el mËtode Montessori (del que tambÈ fou introductora a la ciutat de Barcelona). A més, el treball ressegu’ el funcionament de la primera cantina escolar que, de la seva mà, s’endeg‡ a Catalunya.

La recerca feia palès el car‡cter compensatori de desigualtats socials que la cantina escolar tenia, perquè era per a ˙s generalitzat de nens i nenes pobres, gratuÔta, i funcionava dilluns, dimarts, dimecres, divendres i dissabte, durant deu mesos a l’any; el treball permetia, també, apropar-se als costums alimentaris dels infants de l’època, atès que documentava que tres dels ‡pats setmanals eren de pa, escudella, carn d’olla, i mÈs pa.

El treball el realitz‡ l’alumna Mireia Hern‡ndez, i es necessit‡ treballar en els arxius de l’Institut d’EducaciÓ de Barcelona (IEB), de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), de l’arxiu de la InstituciÓn Libre de EnseÒanza (ILE), aixÌ com en l’arxiu particular de J˙lia Coromines Vigneaux.

Treball de recerca sobre els refugis construÔts a Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), per iniciativa popular o per la de la ìDefensa Passiva AntiaËriaî de la Generalitat. AtËs que les alumnes (Marta Beltr·n, i N˙ria Mundet) estaven interessades en els bombardeigs que patÌ la ciutat de Barcelona, tractaren l'assumpte de forma general, manejaren documents primaris aconseguits en arxius (AMDSM i AMAB), sobre la defensa passiva, i dedicaren un apartat als tres refugis de Sants -recentment descoberts-, i objecte encara d’estudi per part dels professionals.

Com a document forÁa original, les alumnes aportaren un conjunt de normes contra los ìbombardeos enemigosî, en castell‡, i datades en els anys 40 desprÈs de la guerra, on es podia constatar que el franquisme creia en la possibilitat d’entrada d’Espanya en la II Guerra Mundial, per la qual cosa mantenia a Barcelona refugis de la Guerra Civil i es limitava a traduir al castell‡ alguns dels fulletons que la Generalitat de Catalunya republicana havia difÓs entre la població civil.

Estudi de recerca historiogr‡fica sobre la concepciÓ tËcnica i polÌtica d’un edifici escolar, concebut sota l’empenta modernitzdora de la Mancomunitat, i planificat per l’Ajuntament de Barcelona. S’han resseguit i documentat els avatars tËcnics, econÒmics i polÌtics de la seva llarga gËnesi (des del 1918 en que l’exigËncia i la demanda social del poble de Sants es veiÈ reconeguda per l’endegament de les primeres decisions administratives, fins el 1931 en que es poguÈ inaugurar l’esmentat Grup Escolar, desprÈs del llarg parËntesi inoperant que introduÌ la dictadura de Primo de Rivera).

Pel demÈs, els alumnes que feren la recerca, David ¿lvarez, Helios Barajas i ¿lex Villanueva, eren usuaris de l’esmentat Grup Escolar on rau el seu institut, l’IES LluÌs Vives. I la recerca en els arxius (IEB, AMAB, AHDSM, i AHCAC), els hi proporcionà gran quantitat de documentaciÓ que fonamentava una de les actuacions polÌtiques en l’educaciÓ mÈs importants que s’han fet mai a Barcelona, per tal equipar-la amb un conjunt modernitzat d’escoles pòbliques amb una arquitectura de gran qualitat i dignitat, i projectades per l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals (1882-1936), amb la famÌlia del qual també es contact‡.

El treball sobre la gènesi, doncs, del Grup Escolar Lluis Vives, fa una notable aportació a la funcionalitat de les anomenades "escoles de la Mancomunitat" en relació als desfavorits sense instrucció de la classe obrera, en aquets cas de Sants (Barcelona) i de la Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat) d’abans de la Guerra Cvil (1936-39); fa una original descripció del paisatge urbà (industrial i, alhora, ròstic) dels contorns de l’escola cap a l’any ‘20; documenta el preu dels materials i de la construcció de l’edifici; descriu els espais arquitectònics i els seus usos; i tracta l’assumpte -prou desconegut- dels esgrafiats que decoren les façanes (autoria i iconografia).

AFGC = Arxiu dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

AHCAC = Arxiu HistÒric del Col∑legi d’Arquitectes de Catalunya

AHDB = Arxiu HistÒric de la DiputaciÓ de Barcelona

AHGN = Arxiu HistÒric de Gas Natural

AJOPB = Arxiu de la Junta d’Obres del Port de Barcelona

AMAB = Arxiu Administratiu Municipal de Barcelona

AMDSM = Arxiu Municipal Districte Sants MontjuÔc

AMMB = Arxiu del Museu MarÌtim de Barcelona

ANC = Arxiu Nacional de Catalunya

ASGAB = Arxiu de la Societat General d’Aig¸es de Barcelona

ATMB = Arxiu de Transports Metropolitans de Barcelona

FAETSEIB = Fons Antic de l’Escola TËcnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona

IEB = Institut d’EducaciÓ de Barcelona

ILE = InstituciÓn Libre de EnseÒanza ñ Residencia de Estudiantes

Moltes gr‡cies, doncs, a totes les persones d’aquests arxius que, amb paciËncia i dedicaciÓ, han ajudat els nostres alumnes sense adduir l’anacrònica llei vigent, que impedeix que els menors de 18 anys accedeixin al patrimoni documental i arxiv’stic, per més que en cursar el batxillerat estiguin obligats a presentar un "treball de recerca" (sic) que suposa un 10 % del total de crèdits del seu expedient de batxillers. I petita seria la llista dels antip‡tics arxius que no han pogut ser ìassaltatsî de cap manera, comenÁant per l’Institut Municipal d’HistÒria de Barcelona, el seu Arxiu HistÒric, la seva Biblioteca i la seva Hemeroteca, que continuen atrinxerats en els llimbs proteccionistes de còmodes normatives que prohibeixen, i impedeixen, l’accés dels joves batxillers als seus fons.

Perquè ¿es poden fer un determinat tipus de recerques -com les a dalt ressenyades- sense treballar en arxius on trobar documents primaris?

Cal afegir que els dotze treballs referenciats han estat sotmesos (d’enÁ‡ el 1996 i fins aquest curs recentment acabat) a la consideraciÓ i avaluaciÓ positiva de professorat del nostre centre, l’IES Llu’s Vives. I tambÈ han estat avaluats per mÈs aliens jurats dels premis CIRIT (Generalitat de Catalunya) i BONAPLATA (Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica, i d’Arqueologia Industrial de Catalunya), que fomenten l’esperit cientÌfic del jovent en les seves convocatÒries, havent obtingut un total de vuit premis.

ABELL", Teresa i altres (1995): El segle XX. De les annexions a la fi de la guerra civil (vol. VII), a HistÒria de Barcelona (1991-1995, 7 volums). Barcelona, EnciclopËdia Catalana i Ajuntament de Barcelona.

Actes de les I Jornades-Col∑loqui d’HistÒria Local de Sants-MontjuÔc: Sants i la seva Marina al llarg de la histÒria (1997). Barcelona, Arxiu Municipal del Districte Sants-MontjuÔc.

AMOR"S, Ismael i altres (1983): Sants: cien aÒos de industrializaciÓn , dins de les ìActes de les I Jornades sobre la RevaloritzaciÓ del Patrimoni Industrialî, Bilbao, Kultur Saila

ARMENTER, Frederic (1915-20): Pl‡nol (Escala 1/20.000) de La ciudad de Barcelona con su llano y alrededores.

BA—OS, Julio (1993): Can Tunis, l’oc‡s d’un barri. Barcelona, Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.

BAQU…, Dolors i altres (1997): ìEls vapors de Santsî, a Quaderns de l’Arxiu, 3 (Arxiu Municipal del Districte de Sants-MontjuÔc), Ajuntament de Barcelona.

BARDAVIO, Antoni i altres (1996): Les fonts en les ciËncies socials. Instruments per a l’estudi de les societats. Barcelona, Editorial GraÓ.

BENET, Josep, i MARTÕ, C. (1976): Barcelona a mitjan del segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista (1854-1856), 2 vols., Editorial Curial.

BOU, LluÌs M. i altres (1997-1998): Sants-MontjuÔc, Les Corts, Sarri‡-Sant Gervasi, (vol. II) a Els Barris de Barcelona (5 volums). Barcelona, EnciclopËdia Catalana i Ajuntament de Barcelona.

BUSQUETS, Joan i altres (1992): Treball sobre Cerd‡ i els seu Eixample. Barcelona, MOPT i Ajuntament de Barcelona.

CABANA, Francesc (1992 a 1994): F‡briques i empresaris. Els protagonistes de la RevoluciÓ Industrial a Catalunya (4 volums). Barcelona, EnciclopËdia Catalana.

CARRERAS, Carles (1980): Sants. An‡lisi del procÈs de producciÓ de l’espai urb‡ de Barcelona. Barcelona, Editorial Serpa.

CARRERAS, Francesc (1915, aprox.): ìLa ciutat de Barcelonaî, a Geografia General de Catalunya (vol. V). Barcelona, Editorial A. MartÌn.

COROMINA, Xavier, i d’altres (2000): El treball de recerca. Santa Perpetua de la Mogoda, Eumo Editorial.

ConËixer el Districte de Sants-MontjuÔc (1993-2001, 12 volums). Barcelona, Districte de Sants-MontjuÔc i Ajuntament de Barcelona.

DERRY, T. K. i Trevor I. WILLIAMS (1977-1987, 5 volums): Historia de la tecnologÌa. Madrid, Siglo veintiuno de EspaÒa, Editores S.A.

DD. AA. (2002): Guia de recursos per al treball de recerca. Ajuntament de Barcelona, Institut d’EducaciÓ.

DOGC (1997): Article 17 del Decret 82/1996, pel qual s’estableixen les orientacions per al disseny del treball de recerca.

DOLTRA, Xavier i Anselm CARTA—¿ (1992): Guia-Inventari de l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-MontjuÔc. (vol. II) a Col.l.ecciÓ de Quaderns de l’Arxiu.

El Consultor (1863), GuÌa General de Barcelona, Barcelona, Editorial Narciso RamÌrez.

FERN¿NDEZ, Magda, MercÈ TATJER, i d’altres (1985): Passat i present de Barcelona (II). Materials per a l’estudi del medi urb‡ , Barcelona, ICE-UB

FABRE, Jaume i Josep M. HUERTAS (1980): ìSANTS: un bressol del moviment obrerî, a Tots els barris de Barcelona (vol.II), Edicions 62, p‡g. 145-195.

GALERA, Montserrat, Francesc ROCA i altres (1982): Atlas de Barcelona. Segles XVI-XX. Barcelona, Col.legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.

HERN¿NDEZ, Xavier (1990): Ensenyar HistÒria de Catalunya. Barcelona, Editorial GraÓ.

NADAL, Francesc (1985): ìBurgueses contra municipalismo. La configuraciÓn de la Gran Barcelona y las anexiones de municipios (1874-1904)î, a Geo CrÌtica, 59-60 (C·tedra de GeografÌa Humana, Universidad de Barcelona), pp. 1-99.

NADAL, Jordi i altres (1985): Catalunya, la f‡brica d’Espanya, Ajuntament de Barcelona.

NADAL, Jordi (1986): El fracaso de la RevoluciÓn Industrial en EspaÒa, 1814-1913. Barcelona, Ariel Historia.

NADAL, Jordi (1992): Moler, tejer y fundir. Barcelona, Ariel Historia.

NADAL, Jordi i altres (1991-1994, 6 volums): HistÒria econÒmica de la Catalunya contempor‡nia. Barcelona, Enciclopedia Catalana.

VILA, Pau i LluÌs CASSASSAS (1974): Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps . Barcelona, Editorial Aedos.

VILARR⁄BIA, Josep (1977): HistÒria dels carrers de Sants. Caixa de Barcelona.