L'Art Català Una breu introducció històrica a l'Art de Catalunya  
 
Inici | Correu electrònic | Enllaços d'interés  
ELS PERIODES
La prehistòria i l'antiguitat
L’art romà
L’art paleocristià
L’art visigòtic
L’art musulmà
L’art pre-romànic
L’art romànic
Transició de l’art romànic a l’art gòtic
L’art gòtic
L’art renaixentista
L’art barroc
L’academicisme i el neoclassicisme
El romanticisme i el realisme
El modernisme
El noucentisme
L’avantguardisme
La segona avantguarda
Els darrers anys

El modernisme

El modernisme es desenvolupà als Països Catalans aproximadament entre 1888 i el 1911. Correspongué a l’expansió del catalanisme i tingué relacions formals amb corrents simbolistes estrangers com el Modern Style, l’Art Nouveau, el Jugendstil, el Liberty i la Sezession, però la seva originalitat deriva del desig de sintetitzar la tradició neomedievalista de la Renaixença, el progressisme tecnològic i el realisme tràgic de la literatura.

En el domini de l’arquitectura, fou fill d’una voluntat de sortir de l’eclecticisme burgès del món victorià. Domènech i Montaner, Vilaseca, Falqués, Josep Amargós, Samaranch, Buïgas, Casademunt i Gaudí experimentaren amb nous materials i procediments tècnics.

El creador més original fou, sens dubte, Gaudí, amb una obra que incorpora estructures orgàniques i formes manllevades a la naturalesa. Al seu costat, Domènech i Montaner, Gallissà, Puig i Cadafalch afavoriren la vinculació amb els bells oficis retrobats i portaren l’arquitectura catalana a un llenguatge de síntesi de gran qualitat. A València, Licini, Peris i Ferrando, Demetri Ribes, Carles Carbonell i Vicent Ferrer representaren la nova tendència.

En el disseny d’interiors, de mobiliari i d’objectes, el modernisme tingué un gran esplendor. Els mobles d’Homar i de Busquets, les porcellanes d’Antoni Serra, les joies dels Masriera, els mosaics de Bru, els vitralls de Granell, foren les més pures manifestacions del simbolisme.

A l’escultura modernista cal distingir l’obra abstracta de Gaudí, com les xemeneies de la casa Milà, i l’obra figurativa, que té la gran personalitat de Josep Llimona, seguidor de Rodin. Al seu costat, Arnau, Blay, el mallorquí Llorenç Rosselló, l’expressionista Mani, etc. són figures remarcables.

La pintura fou promoguda principalment per l’estada a París de Rusiñol i de Casas. El primer restaurà el sentimentalisme literari i vaporós i el segon, l’arabesc refinat i la temàtica de la vida contemporània. Cal distingir l’ala blanca de la pintura modernista (amb figures com Brull i Joan Llimona, Riquer, Bonnín, Gual i Pascó) de l’ala negra i la ‘‘colla del safrà’’, presidida per l’expressionisme d’Isidre Nonell.

El paisatgisme de Mir, sovint proper a l’abstracció, és una de les aportacions més originals del període. L’esperit retòric del modernisme sobrevisqué en l’obra d’Hermen Anglada i de Josep Maria Sert. El cartell tingué una gran difusió i qualitat en aquest període.


La Sagrada Família de Gaudí


Façana de la Casa Milà o La pedrera


El Parc Güell


Jardí Abandonat, de Santiago Rusiñol (1898)