Ens aturem davant els portals de les cases artesanes que encara es conserven.
La
casa artesana es componia de planta baixa, primer pis i unes golfes que
es construïen aprofitant els dos vessants de la teulada. A la planta
baixa, hi havia l'obrador i una escala interior que donava accés
al primer pis, estructurat al voltant de la cuina, com a eix de les activitats
reproductores i socialitzadores.
En la distribució d'aquest espai, predominava el gregarisme de persones
i de coses. Llits on dormien cinc i sis persones, baguls de tota mena d'estris
i aixovars.
Aquest poti-poti medieval també es produïa en la relació
que els membres de la unitat familiar tenien amb la producció destinada
al mercat. Homes, dones i criatures col·laboraven en les activitats
artesanals, directament a l'obrador o a la botiga, venent els productes
manufacturats.
El treball domèstic era atribuït com a responsabilitat exclusiva
de les dones.
Els
aprenents dormien a les golfes.
La casa artesana, doncs, concentrava les activitats productives, reproductives i de consum de la unitat familiar.
 |
 |
És
considerat el carrer més estret de la ciutat. Si es posen els braços
en creu es poden tocar les dues parets. El carrer es va tancar al públic
per raons d'higiene el 1991.
|
|
Pren el nom de l'edifici de "La Seca Reial" o fàbrica de moneda. La paraula "Seca", en castellà "Ceca", té el seu origen en el mot àrab "sekka" que significa lloc on es fabrica moneda. La porta principal es troba en el número 40 del carrer de Flassaders
La
vella fàbrica té una història d'almenys cinc segles,
es va encunyar moneda de forma discontínua entre el 1441 i el 1849.
El mes de juliol de 1441 el rei Alfons V atorgà al seu uixer, Leonardo
de Sos, el dret d'encunyar moneda; s'encunyaven "florines, ducados,
escudos, luises y treintenas". L'any 1836 encara foren encunyades pessetes
amb la inscripció "Principado de Cataluña".
 |
En la documentació que es conserva en la Casa de l'Ardiaca consta que la Seca de Barcelona deixà d'encunyar moneda l'any 1849.
L'edifici s'ha utilitzat per a tantes coses que ara el trobem en unes condicions deplorables. En l'actualitat s'està restaurant i serà la seu de l'Associació de Gegants i Capgrossos de Ciutat Vella.
|
|
És
el més ample dels carrers de La Ribera, unia la Vilanova de la Bòria
i la Vilanova del Mar, avui respectivament barris de Sant Pere i de Santa
Maria. Fou artèria senyorial de la ciutat durant el segle XIV.
Després
de la conquesta de Tortosa, que era en mans dels moros, per tropes catalanes,
s'obrí el carrer de Montcada, un dels més històrics
i coneguts de la ciutat. Diverses fonts coincideixen en que Guillem Ramon
de Montcada rebé a mitjan segle XII terrenys en aquest sector pels
seus serveis al comte Ramon Berenguer durant aquella campanya.
No gaire temps després, l'any 1209, es va fer una primera especulació
urbanística a càrrec del capítol catedralici, que va
sumarse a la concessió reial al senyor de Montcada.
La realització
del carrer de Montcada no fou assolida sense esforç. La major part
del terreny eren sorrals movedissos, solcats per una riera que en la seva
part alta duia el nom de Torrent Pregon.
El carrer Montcada es començà a urbanitzar el segle XIV i
els rics mercaders, la nova aristocràcia, van bastir els seus palaus
gòtics.
.JPG) |
| Els palaus del carrer Montcada que formen part del Museu Picasso(d'esquerra a dreta: 1.-
Palau Aguilar; Montcada 15
|
Els
palaus construïts durant el segle XIV responen a una tipologia característica:
bastits de pedra a la façana, hi ha una porta amb arc de mig punt
i grans dovelles, finestres bi o triforades i a dalt una galeria oberta
o solana. A una banda de la façana, s'alça la torre des d'on
vigilaven l'entrada de les mercaderies en el port.
La distribució de l'espai interior consisteix en un pati obert d'on
arrenca l'escala de gran magnificència, que dóna accés
al pis principal. Al voltant del pati,hi havia els estables, la cuina, els
magatzems i les botigues.
A la planta principal, on residien els propietaris, hi ha una gran sala
i les seves habitacions.
Damunt de la planta noble hi ha dessota de la coberta, un darrer pis destinat
a les feines domèstiques i al personal de servei, que solia ser una
zona molt compartimentada.
Una escala secundària independent i tancada a l'interior del bloc
edificat comunicava les zones de serveis amb la resta del palau.
