Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el catàla eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir el provençal, si és vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana. Presentem ja els trobadors i el seu món, encara que sigui breument. Si voleu una informació més àmplia o centrada en algun dels escriptors concrets, haureu de recórrer a les propostes bibliogràfiques que trobareu en la pàgina d'inici; també haureu de buscar en una altre lloc el complex marc històric dintre del qual va sorgir i es va desenvolupar aquesta literatura. Be, per començar podeu situar-vos en el territori on exerciren llur ofici (se suposa que teniu flash i que podeu manipular-lo segons us convingui. Sí, és veritat, triga una mica a carregar-se).
La poesia trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XII i XIII en el territori que, com heu vist, comprèn Occitània, Catalunya i el nord d'Itàlia i s'escriu en llengua provençal -també la podem anomenar occità, encara que aquí només farem servir la primera denominació-, en concret en la variant lingüística de Tolosa, el centre més important de la cultura trobadoresca. Entre les diverses possibilitats etimològiques de la paraula "trobar" la més adequada és la d'"inventar o crear literàriament". Cal distingir en aquesta època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica, en el cas que ens ocupa, en provençal. Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guillem IX d'Aquitània (1071-1127) al Papa Climent IV o el famós rei d'Anglaterra Ricard Cor de Lleó (que abans de presidir la cort anglesa va ser duc d'Aquitània i comte de Poitiers), a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de Marcabrú, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos de trobadors que eren dones (trobairitz), sempre de la noblesa. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política, en canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L'ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la guerra contra els albigesos i la batalla de Muret suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art, etc. En general tots tenien una bona formació.
Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música.
I paraules dins d'uns motlles estrictes de mètrica
i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava
molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a
l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat
és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup
musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica,
lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica,
geometria, música i astronomia) i, a més tenien coneixements
dels tractats de poètica llatins i de composició musical
i també seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar
que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem
esmentar Razos de trobar, de principis del segle XIII, de Ramon
Vidal de Besalú, Regles de trobar (1289-1291) de Jofre
de Foixà, l'enciclopèdic Lo
Breviari d'amor (1288-1292) de Matfre Ermengaud, que se centra
sobretot en l'amor i el seu tractament i no en els aspectes gramaticals
estrictes; en el segle XIV, amb la finalitat de revitalitzar el món
i la poètica dels trobadors, Guilhem Molinier escriví
les Leys d'amor (1328-1337, versió en prosa); i ja a
finals del segle XIV i durant el segle XV començaren a aparèixer
els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre
els quals destaquen el Torcimany
de Lluís d'Averçó i el
Llibre de Concordances (1371?) de Jaume
March (oncle d'Ausiàs March). Els Cançoners En aquests documents es conserven 2542 poemes, que
de vegades es repeteixen en diferents Cançoners i de vegades
s'atribueixen a diferents trobadors. Els joglars Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina encomanada als joglars. Podríem dir que el trobador era l'autor i el joglar l'interpret. Hi havia joglars que realitzaven activitats molt
diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans,
acrobàcies, etc., tal com podem llegir en l'Ensenhamen
de Guerau de Cabrera, i sembla que aquestes darreres activitats van
ser l'origen d'aquest ofici. Més tard, alguns s'especialitzaren
en una sola activitat. Aquells per als quals el més important
era la transmissió d'un text els anomenem els joglars de gestes
i els joglars de lírica. Aquests darrers, que eren els qui
difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat
entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment
podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques
a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més
elaborades que els joglars de gestes.
La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc. A continuació teniu una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els generes condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada. (Si cliqueu la icona de la mà que va apareixent, podreu veure un exemple del concepte que assenyala).
GÈNERES CONDICIONATS PER LA VERSIFICACIÓ Balada Com indica el seu nom tenia per finalitat d'ésser
ballada. El seu esquema mètric solia ser el següent: D'amor m'estera ben e gent A Balada faz ab coindet son b D'amor... A Emparentada amb els nostres goigs. Normalment està
formada per algunes estrofes de vuit versos i abans i després
un refrany de quatre versos o bé després una tornada
amb rima habitualment igual a la de quatre versos de l'estrofa anterior.
Aspectes generals. Els
trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició
que es denomina cançó (canso). Personatges L'amor
trobadoresc exigeix discreció ja que la dona cantada és
casada. Els personatges que intervenen normalment, a més del
trobador, són:
Encara que no sol aparèixer de forma explícita,
a les cançons hi sol haver una gradació en l'actitud
i les característiques de l'enamorat que, si ho penseu, no
estan tant allunyades del procés amorós que pot tenir
lloc en l'actualitat: Després de la cançó és el gènere més estès. S'anomena així perquè se servia de la melodia d'una cançó -per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i també de comercialitat, és a dir, perquè fos fàcilment recordada per tothom ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra. El sirventès és una poesia moralitzadora,
d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió
dels costums, etc. Les variants més importants són les
següents: És una lamentació fúnebre que
plora la mort d'un amic, un personatge famós, etc. Teòricament
també es podia fer un plany per la pèrdua o destrucció
d'una ciutat a causa de la guerra, però no es conserva cap
plany (planh) d'aquesta modalitat. Evidentment, cal considerar entermes generals que
el plany és més sincer com més s'aparta d'aquest
esquema. Descriu el disgust dels amants, que havent passat
la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos
pel marit (gilós) o els lauzengiers. Intervé també
en aquesta composició el personatge del gaita (guaita) que
és l'amic que ha romàs vigilant i que s'encarrega d'avisar
que, en fer-se clar, ha arribat l'hora de la separació - de
vegades els amants s'enfaden amb ell perquè els avisa abans
d'hora ja que diuen que no ha dormit i té ganes de deixar la
vigilància-. Similars
a la serrana o serranilla
castellana, encara que anteriors, es conserven 25 pastorel·les
escrites en provençal.
Debat entre dos trobadors en el qual cadascú defensa allò, que en qualsevol aspecte, creu més just o està més d'acord amb les seves preferències. La temàtica és variada, pot ser amorosa o sobre la manera de fer poesia, etc. Algun cop la tençó és fingida, per exemple, Guillem de Berguedà amb una oreneta. El trobador que parla primer planteja un problema,
una situació, que té dues solucions i es compromet a
defensar l'alternativa contrària a la triada pel seu interlocutor.
No es tracta, doncs, de defensar la veritat sinó de manifestar
l'enginy, l'agudesa personal. A part de tots els gèneres anteriors, n'hi ha d'altres com l'escondit, l'enuig i plaer, etc. que tenen menys manifestacions.
ESTILS POÈTICS La poesia trobadoresca es manifestava a través
d'estils (o trobars) diferents:
Un nombre reduït dels trobadors, una vintena, eren d'origen català i contribuïren, en alguns casos de forma molt notable, a l'esplendor del corpus poètic que durant dos segles va ser hegemònic en les corts medievals a què hem al·ludit més amunt i fins i tot va traspassar aquestes fronteres. En total es conserven prop de 200 composicions del trobadors catalans (un nombre prou reduït si tenim en compte que 120 corresponen a Cerverí de Girona i 31 a Guillem de Berguedà). Per suposat, hem de tenir en compte que alguns -molts?- dels seus poemes es degueren perdre; també cal tenir present que estem parlant únicament de trobadors d'obra conservada i no d'aquells que s'ementen en alguna composició, com Ot de Montcada, dels quals no ens ha arribat cap poesia. Com també hem dit, feien servir el provençal, encara que en alguns casos es pot detectar la inclusió d'algunes paraules catalanes en les seves composicions; tot i així, recordem que les dues llengües eren molt similars en aquesta època i no fou fins al segle XIX que s'elaboraren els primers estudis seriosos que les diferenciaven. Si voleu fer una aproximació a com devia sonar la música dels trobadors, podeu recórrer a "Trobadors catalans", d'Antoni Rossell. A continuació podeu llegir les vides de la majoria dels trobadors catalans. Es tracta de breus resums que en alguns casos parteixen dels poc fiables Cançoners -en teniu alguna mostra traduïda al català- perquè no hi ha cap altra font documental per contrastar els fets que s'hi narren. Les dates de naixement i mort tampoc no són massa precises en alguns casos. Si cliqueu el nom del trobador podreu llegir alguna de les seves poesies amb la traducció corresponent. Per situar millor l'època dels trobadors podeu consultar un senzill llistat dels reis de la Corona d'Aragó, encara que el context històric i literari més aprofundit l'haureu de buscar en altres fonts. Guerau de Cabrera (... - 1168/1170) Vescomte de Girona i Urgell. Escriví un llarg
poema, Ensenhamen (aquest
és el nom genèric que es dóna a llargs poemes
de contingut didàctic i de vegades crític i que podem
considerar una modalitat del sirventèsº. Podeu llegir
un altre Ensenhamen d'Arnaut
de Mareuil), cap a finals de la dècada dels 60 que té
una gran importància pel conjunt de notícies que dóna
sobre els joglars i sobretot perquè ens mostra el panorama
literari que es coneix a Catalunya com no ho fa cap altre document
de l'època.
Berenguer de Palou fou de Catalunya, del comtat
del Rosselló. Pobre cavaller fou, però destre, instruït
i bo amb les armes. I trobà bé cançons, i cantava
d'Ermesén d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyò,
fill de Maria de Peralada.
El rei Alfons (1154-1196) Es pot consultar fàcilment la vida d'Alfons el Cast, així que aquí deixarem de banda la seva biografia (recordem que es tractava d'Alfons I de Catalunya i II d'Aragó). Quant a la seva faceta cultural, tingué fama d'acollir generosament els trobadors a la seva cort i fomentar la seva art. La Vida que figura en els Cançoners diu el següent: El rei d'Aragó, aquell que va trobar, s'anomenava Alfons; i va ser el primer rei d'Aragó, fill d'en Ramon Berenguer, que fou comte de Barcelona, que conquerí el regne d'Aragó i el va prendre als sarraïns. Va anar-se a coronar a Roma; i quan tornava, va morir a Polmon, al burg de sant Dalmaci. I son fill fou fet rei, Alfons, que fou pare del rei Pere, el qual fou pare del rei Jaume.
Ponç de la Guàrdia (1154?-1188?) Ponç de la Guàrdia fou un cavaller del llinatge de Saguàrdia, senyors d'un castell prop de Ripoll. No era un trobador professional, sinó un cavaller al qual, segons diu ell mateix, li agradava que les dames provençals celebressin les seves composicions. Se sap que va participar en el setge de Conca (1177) sota les ordres del rei Alfons i, més tard, en l'expedició del rei contra el comte Raimon V de Tolosa. La seva obra la formen nou composicions amoroses, quatre de les quals formen un petit cicle dedicat a una dama que anomenava amb el senhal de On-tot-mi-platz. Encara que com tots els trobadors escriu en provençal, es poden detectar, alguns mots en català en els seus poemes (de fet això passa freqüentment en els trobadors catalans, sobretot en Cerverí de Girona). Més informació sobre el trobador a: http://usuarios.lycos.es/allagostera/trobadors/guardia.htm
Guillem de Berguedà (1130?-1195/1196) Cliqueu sobre el seu nom per conèixer la vida i l'obra d'aquest trobador.
Guillem de Cabestany (?-1212...) Especialment famós per la seva vida, de la
qual no es coneixen gaires detalls contrastables. La vida que figura
en els Cançoners després de la seva mort va ser al·ludida,
repetida o ampliada per Petrarca, Boccaccio, Stendhal..., encara actualment
és matèria literària, per exemple, hi ha un capítol
sencer -50 pàgines- a El Unicornio (1965) de Manuel
Mujica Laínez, que l'amplia i refà en el context de
la novel·la. Llegiu ara la traducció de la vida del
trobador que figura en els Cançoners:
Huguet de Mataplana (1174?-1213) Aquest cavaller era nebot de Ponç de Mataplana, a qui Guillem de Berguedà atacà en diversos sirventesos. A partir de 1185 apareix força documentació sobre la seva persona, i el 1197 consta que estava casat amb una dama anomenada Na Sança. Senyor de Mataplana, prop de Gombrén, figura en diversos documents al costat del rei Alfons el Cast i de Pere el Catòlic, amb l'exèrcit del qual va participar a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La Crònica de Jaume I l'inclou entre els cavallers que lluitaren amb el seu pare a la batalla de Muret (1213) i l'abandonaren, encara que realment el trobador va morir poc després a causa de les ferides rebudes. Segons Ramon Vidal de Besalú, que possiblement li donà lliçons de provençal i de l'art de trobar, Huguet de Mataplana fou un personatge culte i refinat, protector de joglars i trobadors. Únicament es conserven tres composicions seves: un sirventès i dues tençons. Si llegiu la pàgina on hi ha els textos, veureu una razó que fa referència a Raimon Miraval i que al·ludeix al sirventès d'Huguet de Mataplana.
Ramon Vidal de Besalú (1196?-1252?) Aquest trobador es recorda sobretot per la seva obra Razos de trobar, el primer tractat de poètica (juntament amb Donatz proensals d'Hug Faidit) que es coneix en una llengua romànica. Nascut a Besalú, sembla que començà professionalment com a joglar i es formà al castell de Mataplana, el qual elogia en alguns versos. A més de l'obra esmentada, es conserven diversos fragments lírics i tres obres narratives escrites en noves rimades, és a dir, en octosíl·labs apariats, dos de les quals es poden considerar novel·letes molt similars al que en francès s'anomena "roman": "So fo el temps c'om era gais" presenta el que se sol anomenar un "judici d'amor", en aquest cas, dues dames indecises davant d'un cavaller busquen un altre cavaller ( Hug de Mataplana) que resolgui els seus dubtes; la seva obra narrativa "Abril issi'e mays intrava", a part dels aspectes argumentals, resulta especialment interessant, igual que l'anterior, pel fet que es parla de l'actualitat literària del seu temps i se'n fa una valoració; finalment, "Castia gilos", que es pot considerar un fabliaux, transcorre a la cort d'Alfons VIII de Castellà i narra la història d'un marit gelós que posa a prova la seva dona i explica com malgrat haver resolt els dubtes que tenia no se n'assabenta de la realitat. Deixem constància que encara que se solen assignar quatre composicions líriques senceres al trobador, Hugh Field, en un estudi introducctori a la seva obra poètica, descarta que dos d'aquests poemes siguin seus i dubta de l'autoria del tercer, així com tampoc no creu que "Castia gilos" fos escrit pel trobador. Més informació i textos a: "El Ripollès dels trobadors " Trobareu la traducció de "Castia gilos" a la pàgina de Jordi Roca.
Ponç d'Ortafà (1170?-1246?) Nascut a Ortafà, una vila rossellonesa prop d'Elna, aquest trobador fou el senyor d'Ortafà. Fill de Grimau d'Ortafà i de Brunisenda, tingué un germà anomenat Pere que fou ardiaca d'Elna. Només es conserven dues cançons seves. Fixeu-vos com el començament d'una d'elles recorda les comparacions marineres que tan freqüentment feia servir Ausiàs March.
No se sap absolutament res d'aquest trobador que va viure possiblement al segle XIII. El seu nom apareix en un Cançoner en el qual se li atribueix una única cançó. El seu nom, Formit, significa perfecte, àgil, llest, i pot indicar l'origen joglaresc d'aquest personatge de Perpinyà.
Guillem Ramon de Gironella (segona meitat del segle XIII) És possible que aquest trobador de Gironella, al Berguedà, es correspongui amb el G. R. que està enterrat amb la seva mare Brunissendis de Gerundella al monestir de sant Daniel de Girona. La seva obra consta de tres cançons i un partiment. Dues de les cançons estan dedicades a una dama que respon al senyal de Sobreluenh (Molt llunyana); el partiment és un debat amb el joglar Pouzet, que segurament és Poncet, un personatge esmentat per Cerverí de Girona.
Pere el Gran (1240-1285) / Pere Salvatge (segona meitat del segle XIII) Pere
el Gran fou el fill primogènit de Jaume I, i sembla ser
que participà escassament en la creació literària
trobadoresca. Com en el cas dels altres reis de la Corona d'Aragó,
podeu trobar molt fàcilment la seva biografia.
Cerverí de Girona(Guillem de Cervera) (...1259-1290?) Trobador vinculat a la casa reial (Jaume I, Pere el Gran). Tot
i que en l'actualitat es creu que es tracta del mateix trobador, encara
hi ha algun estudiós, concretament Joan Coromines, que pensa,
amb arguments poc convincents, que Guillem de Cervera i Cerverí
de Girona són dos personatges diferents i que el primer és
uns 30 anys anterior al segon. Ens limitem aquí a constatar
aquesta divergència d'opinions i optem per no entrar en polèmica
i presentar-los com el mateix trobador.
Jaume II (1267-1327) Fill segon de Pere el Gran i Constança d'Hohenstaufen, Jaume II heretà a la mort del seu pare el regne de Sicília. Governà l'illa des de 1285 a 1291, amb disputes per la seva possessió amb el Papa i els angevins. A la mort sense descendència del seu germà Alfons el Franc, rebé la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó i València) i deixà Sicília en mans del seu germà petit Frederic. Com en el cas d'altres monarques, us serà fàcil trobar força dades biogràfiques del personatge. Ja des de la seva època a Sicília era aficionat a la poesia, i a la seva cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons diu, escriví les Regles de trobar a instàncies del rei. També protegí Arnau de Vilanova i redactà lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador és autor d'una dansa religiosa, en què compara l'Església amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.
Berenguer d'Anoia (cap a 1300) Es tenen molt poques dades d'aquest trobador. Es tracta d'un escriptor mallorquí de pares catalans, que es coneix sobretot per un treball anomenat Mirall de trobar on, a diferència dels tractats de Ramon Vidal de Besalú o de Jofre de Foixà, predomina el caràcter poètic i retòric per damunt del gramatical. El seu llibre comença amb un pròleg on dóna notícies sobre si mateix i es divideix en quatre parts que estudien les formes retòriques, els errors principals de la versificació, etc. Tot això il·lustrat amb exemples extrets de les composicions dels trobadors, que no sempre són citats de forma correcta. Berenguer d'Anoia no té una obra pròpia diferenciada, per bé que alguns exemples del seu tractat poden ser de creació personal, com el fragment que podeu llegir en l'apartat de textos.
Jofre de Foixà (?-1300?) Aquest trobador era fill segon de Bernat de Foixà, del
llinatge empordanès dels Foixà, vassalls del comte d'Empúries.
De molt jove va ingressar en l'orde dels franciscans i apareix per
primera vegada documentat a Monzó, el 1267. El 1275 deixà
els hàbits franciscans per ingressar en l'orde de sant Benet,
segurament al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Quan els francesos
entraren a Catalunya, Pere el Gran el nomenà procurador del
monestir de Sant Pere de Galligants, i tant aquest rei com el seu
successor li encomanaren missions de gran confiança. El 1293
es trobava a Sicília com abat del monestir de San Giovanni
degli Erimiti de Palermo, i gaudia de la consideració de Frederic
de Sicília i del seu germà Jaume II d'Aragó.
La darrera notícia que es té del trobador correspon
a l'any 1295.
Amanieu de Sescars (... 1278-1295...) Trobador d'origen controvertit, encara que en l'actualitat no hi ha dubte que es tracta d'un personatge català. Només es conserven quatre composicions seves: dos ensenhamens i dos saluts d'amor. Va escriure també cançons, avui perdudes o no identificades, que li valgueren a l'època l'apel·latiu de "déu de l'Amor". El primer dels dos saluts està datat l'any 1278 i el segon, més extens, el va escriure entre els anys 1298 i 1291. "L' ensenhamen del scudier" (472 versos) és anterior a 1291. Es tracta d'una lliçó sobre el comportament que ha d'observar un escuder en assumptes amorosos, en el tracte amb el seu senyor i en el maneig de les armes. "L'ensenhamen de la donsela" (686 versos) fou escrit entre 1291 i 1295 i dóna normes d'educació a una joveneta, tot fent emfasi en la instrucció amorosa.
Frederic III, rei de Sicília (1272?-1337) Fill de Pere el Gran, fou hereu del regne de Sicília quan, com a conseqüència de la mort d'Alfons el Franc, el seu germà Jaume, fins aquell moment monarca de l'illa, es convertí en el nou rei de la Corona d'Aragó. La situació de Frederic era delicada a causa de les intencions del Papa i els francesos d'apoderar-se de l'illa. Per altra banda, el seu germà, ara Jaume II, l'any 1298 feia preparatius bèl·lics per apoderar-se de Sicília. Quan Frederic se n'asabentà d'aquest fet, envià un missatger a Catalunya amb la finalitat d'induir barons, cavallers i ciutats a fer desistir el seu rei de l'atac. El missatger era l'encarregat de difondre l'únic poema que es coneix del rei, i que podeu llegir en la pàgina dels textos.
Ponç Hug d'Empúries (?-1313?) Es convertí en trobador ocasional amb motiu de la resposta que escriví a la composició que Montaner Pérez de Sosa, missatger del rei Frederic III de Sicília, havia introduït a Catalunya pels motius que s'han esmentat anteriorment. Ponç Hug d'Empúries havia estat a Sicília, on tenia un germà, Huguet; i encara que mantenia la fidelitat al seu rei Jaume, era contrari a una lluita entre germans. En el poema de resposta anima Frederic a continuar com a rei de Sicília, encara que ho fa de forma de no quedar malament amb el seu propi rei. Sembla que l'any 1295, a la batalla de Capo Orlando, Ponç Hug lluità en l'estol de Jaume II, mentre que el seu germà ho feia a les ordres del rei sicilià.
En el disc que hem esmentat més amunt podeu escoltar les cançons d'un trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses, les composicions del qual podeu llegir a la pàgina d'A. Llagostera. |
Ens ha semblat que en aquesta petita antologia biogràfica dels trobadors no havíem d'incloure Ramon Llull, que encara que en la seva joventut fou trobador -no es conserva, però, cap peça d'aquesta època-, renegà d'aquest passat literari, i la seva obra posterior en vers, tot i que que sovint amb tècniques i procediments expressius propis de la tradició trobadoresca, no té cap altra intenció que la purament religiosa (algunes composicions dels trobadors també tenien aquesta intenció, certament) i, a més, està escrita en català, per bé que es puguin observar uns quants provençalismes. Si voleu conèixer la vida de Ramon LLull podeu entrar a Lletra. Podeu llegir algunes de les seves obres en vers a Rialc. |