Com a director

1943 – Ossessione (Obsessió)
1945 – Giorno di gloria (Dia de glòria)
1948 – La terra trema
1951 – Bellisima
1953 - Siamo donne (Siguem dones)
1954 – Senso
1957 - Le notti bianche (Nits blanques)
1960 – Rocco e i suoi fratelli
1961 – Vaghe stelle dell´orsa (Sandra)
1962 – Boccaccio
1963 – Il gatopardo (El guepard)
1967 – Le streghe (Les bruixes)
1967 – Lo straniero (L´estranger)
1969 – La caduta degli dei (La caiguda dels déus)
1971 - Morte a Venezia (Mort a Venècia)
1973 – Ludwig II (Lluís II de Baviera)
1974 – Gruppo di famiglia in un interno (Confidències)
1976 – L´innocente (L´innocent)

Vegeu entrevista a Luchino Visconti

Luchino Visconti, fill del duc Giuseppe Visconti de Modrone i de Carla Erba, neix a Milà el dia 2 de novembre de 1906, és el quart de set germans (Guido, Anna, Luigi, Luchino, Edoardo, Ida i Uberta). Els Visconti havien rebut el títol de ducs de la mà de Napoleó Bonapart. El seu llinatge es remunta al segle tretze (signori de Milà des de 1277). Els Erba pertanyien a la burgesia i eren una fortuna de fa poc.
Educat en un ambient sever, però obert a la cultura, alterna estudis, viatges, art, especialment música. Els pares de Luchino eren molt afeccionats a la música i al teatre. Organitzaven vetllades al seu palau de Milà i interpretaven diferents papers a l´escenari del seu palau. El mateix Luchino va interpretar el paper de Hamlet en l´obra de Shakespeare.
Recordem que el 1922 s´estableix a Itàlia el feixisme portat per Mussolini. El 1924 els pares de Luchino se separen. Ell va a viure amb el seu pare, més endavant es va afeccionar als cavalls: participà en carreres i muntà les seves pròpies quadres. El 1928 treballa com a decorador en la peça teatral La moglie saggia (La dona sàvia) de Goldoni al Teatro d´Arte de Milà.
Més endavant viatja per París on coneix Jean Cocteau, André Gide, Diaghilev, Sergie Lifar, Kurt Weil, Henry Bernstein, Josep Mª Sert., Gabrielle Chanel. Coneix també a Jean Renoir amb qui col·labora fins els anys quaranta, d´aquesta col·laboració en sorgeixen dues pel·lícules ressenyades a la Filmografia.
L´any 1940 retorna a Itàlia on es posa en contacte amb la gent que col·laborava a la revista Cinema d´ideologia feixista, però en la que hi escrivien intel·lectuals antifeixistes; d´aquesta manera la revista es va anar transformant en una veu contra el règim. En aquesta atmosfera Visconti es va anar apropant a les postures d´esquerres, properes al partit comunista, i, a la vegada realitzarà la seva primera pel·lícula Ossessione; durament censurada pel règim va patir diferents retalls.
Alliberada Itàlia del feixisme a partir del 1946 Luchino Visconti junt amb Robert Rossellini, Vittorio de Sicca creïn les primeres pel·lícules anomenades neorealistes, la primera d´elles, La terra trema. A partir dels anys cinquanta es decanta pel tema històric i rememoratiu: Senso. Amb aquesta pel·lícula s´inicia un altre període temàtic, el cinema històric que retrata la decadència de la classe social aristocraticoburgesa, Il gatopardo, Morte a Venezia , la crisi dels valors de la cultura europea clàssica es fa patent amb La caduta degli dei i en un altre sentit amb Ludwig II.  També es tractat en els seus últims films –amb un to melangiós, autobiogràfic- el tema de la supeditació de l´estètica a la política i al context històric: Morte a Venezia, Gruppo di famiglia in un interno. Evidentment s´entrecruen els temes historicopolitics, estètics i freudians en una pel·lícula com Senso.
Visconti, com hem dit, fou una gran affecionat a la música, a la literatura alemanya (Goethe, Thomas Mann), la francesa (Marcel Proust), la música (Mahler, Betthtoven, Wagner), el teatre (Goldoni).

Torna a la pàgina de Presentació de la novel·la