L’ART DE LA PEDRA EN SEC A VINEBRE
Jesús Carrillo i Batiste
Edgar Pallejà i Carim
Treball Coordinat per Biel Pubill i Soler

©1999-2000 IES FLIX

 

1.-Introducció

2.- Què entenem per construccions en pedra seca?

3.- Perquè es feien aquestes construccions?

4.- Característiques geològiques de la zona treballada

5.- Tipus de construccions en pedra seca a Vinebre:

AIXOPLUCS

MARGES

ANJUBS

ALTRES CONSTRUCCIONS

ALTRES UTILITATS DE LA PEDRA

6.- Conclusions: Futur de les construccions en pedra seca

7.- ANNEX

 

1.-Introducció

Aquest dossier forma part d’un treball d’investigació que el mestre proposà dins el crèdit variable "Cultura popular i tradicional". En aquest crèdit podíem escollir diferents temes i nosaltres vam decidir-nos per aquest pel fet que a la majoria de naltres ens agrada molt anar per la muntanya i ens coneixem força el terme.

Es tractava de fer un treball de camp amb sortides per descobrir, analitzar, descriure i catalogar totes aquelles construccions que eren fetes en pedra seca i tots els elements en els quals tenia un paper important la pedra (1).

Entre algun cap de setmana i alguns divendres a la tarda vam fer un total de 9 sortides, acompanyats unes vegades amb gent del poble - als quals els hi agraïm la col·laboració (2) - i altres amb el mestre que va fer les fotografies - el total d’imatges preses és superior al centenar, de les quals n’afegim una mostra amb una breu descripció a l’annex -.

En les sortides portàvem una llibreta per apuntar el nom de les partides i les construccions més representatives. Anotàvem i descrivíem el què veiem a partir d’uns fulls que ens va donar el mestre on hi havia el vocabulari i els dibuixos dels diferents tipus de construcció que podíem trobar (3).

A les primeres excursions vam anar directe a llocs que coneixíem hi havia masos, anjubs o altres construccions - sabíem on eren o ens les van indicar -; però en altres sortides va ser més divertit anar a l’aventura per la garriga o per trossos abandonats buscant els masos que se suposava que hi havia i descobrint aixoplucs, balmes, forats als marges... - això ho vam fer a partir d’un mapa del terme que vam demanar a l’Ajuntament -.

Al llarg del treball trobareu paraules en cursiva que després estan explicades en el vocabulari de l’annex. També en lletra cursiva hi ha les informacions que ens ha donat la gent que hem entrevistat o que ens va acompanyar en les sortides.

Per acabar aquesta introducció volem dir que la descripció la fem en passat, d’un banda com a homenatge i record a la gent que tant va treballar amb la pedra per preparar la terra i, d’altra, perquè la majoria de construccions que hem trobat ja no es fan o bé no es fan en pedra seca.

 

2.- Què entenem per construccions en pedra seca?

Entenem per construccions en pedra seca aquelles que s’han fet utilitzant exclusivament la pedra i sense ajut de cap material d’unió com podria ser ciment, guix, morter... i encara que, a vegades, entre les juntes trobem fang o terra, la característica principal és que les pedres, que poden ser de gruix divers segons la construcció, es fixen i s’aguanten gràcies a la traça dels constructors en col·locar-les amb l’ajut de petites falques també de pedra.

Quasi bé sempre són obra d’una sola persona, el mateix pagès que s’havia de preparar el camp i havia d’equipar-lo amb tot allò que l’havia d’ajudar a fer més fàcil la feina. Per això, en les sortides veiem quasi sempre construccions que no utilitzen blocs de pedra massa grans ja que les ha tingut de moure una persona sola, i aquestes estan fetes amb la mateixa pedra del lloc - és lògic entendre que no la portessin d’altres indrets, realment els sobrava i resultava ser el material més econòmic -.

En el nostre cas, i tal com hem pogut veure a través del mapa geològic, aquestes pedres són bàsicament de roca calcària, pedra pinyolenca - conglomerat - i materials d’al·luvió dipositats pel riu - en aquest cas són còdols força arrodonits i no massa grans d’origen divers -.

El constructor utilitzava molt poques eines: aixats, pics i pales per netejar el terreny; malls i maces per trencar la roca mare i martells per donar forma i retocar algunes pedres i fer que s’ajuntessin bé.

Les característiques pròpies de cada indret (tipus de pedra, relleu del terreny, vegetació, proximitat a zones d’aigua o al poble,...) així com les mans de cadascú fan que cada construcció tingui unes particularitats i unes mides diferents tot i tenir la mateixa funció.

Per últim dir que una característica d’aquest tipus d’obra és que en molts casos és anònima, no es coneix l’autor, les construccions es remunten en el temps.

 

3.- Perquè es feien aquestes construccions?

La finalitat era diversa, depenent del tipus de construcció.

Com ens han explicat diferents informants abans, anar al defora, anar al tros, segons el lloc on es trobés, volia dir anar a fer nit, passar més d’un dia: no hi havia cotxes i calia fer els desplaçaments amb carros o animals (matxos i ruquets); tampoc hi havia els camins tan ben arreglats com ara i el que ara es fa amb 15 minuts abans es tardaven hores havent de llevar-se molt matí; les feines del camp costaven dies en fer-se, no hi havia tractors i tot s’havia de fer amb els animals (llaurar la terra, trencar tarrossos, tallar arbres, esporgar, collir, segar, batre,...).

Eren altres temps, i al camp calia tenir les condicions mínimes per habitar-hi, per tant calia fer refugis (aixoplucs, masos...). En aquest sentit s’havia de pensar primer que res en els animals que no pas en les persones per això, com veurem, tots els refugis tenen una menjadora pel bestiar.

Les construccions que més es veuen són els marges - a Flix reben el nom d’espones -, que donen lloc als bancals. Avui no cal fer gaires marges ja que si es vol fer productiva una garriga hi va una excavadora i amb dos dies ho neteja i aplana tot. Abans però el treball l’havia de fer a vegades un home sol, o no gaires més, i tenien que aprofitar al màxim el terreny, per això la solució era remuntar les costes fent marges, encara que resultessin feixes de terra petites, aquestes podien permetre l’accés a altres més grans i, entre un bancal i altre a vegades es feien escales o rampes al marge o s’hi deixaven forats.

D’altra banda s’ha de pensar que quan anàvem al defora era bo no haver de carregar l’animal amb les eines, per això qualsevol balma o coveta servia per guardar-les i, sinó, als mateixos marges fèiem armaris o prestatges.

Les altres grans construccions que veurem són les que es feien per recollir aigua, són els anjubs, sovint propers als masos o refugis, i que eren indispensables per poder garantir no el regadiu - ja que no es feien amb aquesta finalitat - sinó l’aigua pels homes i els animals. També grans són les sínies però d’aquestes n’hi ha molt poques.

Altres cops la pedra en sec servia per fer murs de separació de finques o tanques per que no sortís el bestiar que pasturava, o també per protegir algun tipus de conreu (en torn els olivers). També per fer sèquies de desguàs, passos, eres, barraques per estar a l’aguait en anar a caçar...

 

4.- Característiques geològiques de la zona treballada

La zona que ens ocupa s’emmarca dins la Depressió de l’Ebre, amb materials de l’oligocè i el miocè. Els materials terciaris són fonamentalment margues arenoses amb conglomerats - coneguts aquí amb el nom de pedra pinyolenca - pròxims al Mesozoic. La part superior la formen margues i calcària.

A les terrasses properes al riu - on està assentat Vinebre - trobem acumulades graves intercalades amb faixes arenoses i zones molt productives cobertes pels llims que les diverses riuades han anat aportant (4). Els còdols, de diferents formes, no són gaire grans i tenen la superfície força llisa i arrodonida. Són aquests materials els qui aquí caracteritzen les diverses construccions: les parets d’alguns masos, l’interior arrodonit d’unes poques sínies que queden dretes i, principalment, marges i murs no gaire alts i de colors variats a causa de l’origen divers dels materials transportats per l’Ebre - trobem calcàries, pissarres, arenisques, conglomerats, granits...-.

Contemporanis als materials d’al·luvió anteriors trobem dipòsits de graves fines formades per argiles i llims arenosos modelant el paisatge en forma d’embuts (5). En aquesta zona les construccions en pedra seca són escasses, degut probablement a l’estructura força plana del terreny i a les característiques geològiques indicades.

A mesura que pugem trobem margues de color roig - amb làmines primes de saleta, sal de moro o guix- que es van substituint per calcària de color blanquinós (6). És en aquesta gran zona on hem trobat les construccions més representatives de pedra seca: grans marges ben escairats, fets amb materials calcaris ben treballats, quasi sempre en horitzontal però també en alguns casos en forma semblant a l’espiga, amb lloses planes força uniformes; masos construïts amb blocs ben marcats; anjubs amb volta fets o bé amb pedra pinyolenca o bé calcària; alguns aixoplucs...

 

5.- Tipus de construccions en pedra seca a Vinebre:

AIXOPLUCS:

Adaptar balmes o petites coves per tenir refugi en cas de mal oratge o per poder passar la nit deuria ser el primer pas abans de qualsevol altra construcció. Així avui encara en trobem de perfectament conservades i d’altres, la majoria, caigudes i sense utilització que no sigui la que en puguin fer els caçadors.

Aquests abrics, que es feien amb pedres no gens uniformes, de tot tipus, consistien en aixecar una paret o mur davant la balma - quasi mai arriba a tapar la part superior - deixant una obertura per poder entrar. Normalment no tenen finestra i sols n’hem trobat un que tingués porta de fusta. A dintre sempre es veu on hi havia el foc ja que les parets estan negres pel fum. S’hi sol trobar restes de palla i sempre, en un lloc o altre, es veu on era la menjadora - molts cops està feta amb grans lloses -.

Els masos més allunyats del poble solen ser més grans que els que estan a prop, amb dues plantes d’entre 15 a 20 metres quadrats per planta i una alçada d’uns 6 m, amb coberta d’una sola pendent. A la part baixa i a un costat, aprofitant una paret, hi ha la menjadora pels animals i en un racó el foc i el fumeral per fer el menjar i escalfar-se durant el dia. A la part de dalt, amb bigues de fusta que descansen damunt la pedra, hi sol haver una única habitació amb un jaç per dormir.

Els masets més propers al poble són simples coberts de no més de 15 m de planta i amb sostre pla, inclinat, d’uns 2,5 m la part més alta això sí, amb menjadora i fumeral.

Normalment els dos tipus de casa estan orientades cap el sud - per aprofitar les hores de sol - i tenen poques finestres - normalment una, com una espitllera -. Les parets solen tenir, almenys, un gruix d’uns 20 a 25 cm i estan fetes pràcticament sempre amb filades de pedra calcària ben esquadrejada i uniforme. Destaquen les jàsseres que s’utilitzen al llindar i com a llinda entre els muntants també ben escairats, i les cantoneres amb pedres més grans entrellaçades. A l’interior és normal trobar repises i armaris empotrats fets aprofitant la mateixa pedra, així com ganxos de fusta o ferro i anelles, tant a dins com a fora, amb funcions diverses: penjar eines, roba, les sàrries, lligar els animals, o penjar-hi la cabeçada, el collar i el bastet d’aquests... Construccions molt curioses i característiques són les cabanes o catxaperes de la serra d'Ascó i La Fatarella, que fan la funció d'aixopluc, igual que els masos.

Consultant llibres (7) hem vist que a l’Alt i Baix Camp, per exemple, són comuns els aixoplucs fets aprofitant els marges. Naltres a Vinebre sols n’hem localitzat un integrat dins d’un marge de pedra calcària, en un extrem del terme, a la partida de Guimeres, tocant ja a La Torre de l’Espanyol. Les pedres formen un arc d’ametlla o apuntat amb dovelles paral·leles al punt d’arrancada i dues pedres fan de clau de tancament d’arc. A l’interior no s’hi cabia dret i, en tot cas, dues persones hi podrien cabre assentades. Hi vam trobar un pitxell i un pic, això ens fa pensar que es fa servir per guardar alguna eina i de refugi esporàdic en cas de tormenta.

Si no és pel fet que pràcticament arreu hi ha masets o balmes, no trobem cap altra explicació a aquesta mancança donat que, com veurem, hi ha en quantitat importants i grans marges que s’haguessin pogut adequar a aquest tipus de refugi.

 

MARGES:

Després d’haver trobar un primer refugi el pagès entrava de ple en la dura feina del camp. No totes les finques estaven en bones condicions i com hem vist s’havia de preparar la terra per fer-la apta pel conreu. La majoria estaven allunyades del poble: calia passar dels senders als camins fent-los transitables pel bestiar i els carros, això suposava marcar cada propietat amb fites - quasi sempre a través de grans blocs de pedra -, i posar la pedra que treien fent el camí a banda i banda d’aquest construint els primers murs i marges.

Un cop al tros, s’havia de netejar la garriga i treure el pedruscall, i a vegades

trencar blocs grans de roca que feien nosa. Tots aquests materials s’anaven classificant per, més tard, utilitzar-los per fer les diferents construccions: les pedres petites i irregulars per reomplir els marges; els blocs més o menys uniformes per després, amb pocs retocs, posar-los a les filades; les pedres de poca qualitat, per fer murs o parets de separació; les lloses grans i planes per les portes dels masos o pels anjubs o per caçar; alguns blocs es reservaven per fer piletes per abeurar els animals....

Un cop aplanat el terreny i llaurat, es pensava en aprofitar els costers per ampliar el conreu - avui plens d’olivers -: apareixen els bancals, de totes mides, generalment en forma de mitja lluna remuntant les costes. D’un bancal a l’altre quasi mai trobem forats o escales encastades als marges - n’hem trobat pocs i en una zona molt concreta, a la partida de Les Mugues -. El que hi ha, si a cas, són estretes rampes. Això és estrany perquè, com veurem, els marges solen ser bastant alts.

Es difícil generalitzar i definir els marges de Vinebre. Podem dir que a la zona d’al·luvió, propera al poble, aquests són baixos i no massa llargs degut a les terrasses, fets amb còdols de riu no gaire grans i d’origen divers (granit, calcària, arenisca, pinyolenc,...), amb fileres no gaire arrenglerades. En trobem pocs de caiguts potser perquè coincideixen amb els terrenys més productius, més fèrtils i conreats.

Com hem vist la roca calcària guanya terreny a mesura que pugem - és la major part del terme -. Aquí trobem grans marges fets amb aquest tipus de roca, quasi bé sempre amb pedra ben treballada, escairada, generalment col·locada ben afilerada en horitzontal tot i que en algun lloc també la trobem en vertical – en especial al Tossal de Canta-ranes o a la Roca de la Bruixeta on hi ha més lloses - . On predomina la llosa aplanada resulten dibuixos que recorden l’espiga. En alguns casos també la trobem disposada en totes direccions.

En general en aquesta zona els marges tenen una alçada d’entre 1,5 a 2,5 metres si bé hi ha excepcions importants com el de la partida de Valloseres, a la finca de la Sra. Josefa Monclús Miró, on trobem un marge perfectament conservat de més de dos cents metres de llargada per més de 4 d’alçada.

Un altre marge que cal destacar a l’entrada del poble és el de ca Rué, fet l’any 1956. Fa més de 6 m d’alçada i està aplomat. Tot i que es diferencien perfectament dos trams fets en èpoques diferents està fet amb materials ben escairats i en fileres rectes que sols trenquen petits forats del gruix d’un puny en forma de triangle que fan la funció de respiradors. En aquest es veuen molt bé les cantonades fetes amb pedres molt ben acabades, més grans i trenades.

Del mateix propietari i al mateix lloc trobem un altre gran marge fet amb grans pedres calcàries en forma de pentàgons i hexàgons, posades estratègicament. Els dos marges van estar fets amb pedra portada de fora - no del mateix lloc que és al·luvial -.

A Vinebre ja hem vist la pràctica inexistència d’aixoplucs encastats i l’ús poc freqüent d’escales als marges. Destaquem però un complement del que no hem trobat referència en cap llibre: al terreny abans indicat de la Sra. Josefa Monclús hem trobat que, a prop del maset, per passar d’un bancal a un altre i adossat a un marge escalonat d’uns 2,5 m, hi ha una rampa feta amb més de 15 lloses fent una pendent d’uns 30º seguint, a més, el marge que té la cantonada interior corba. Pensem que és un cas únic al terme i possiblement no gaire utilitzat en altres comarques.

En un altre llibre (8) vam veure que a La Figuera - poble del Priorat a uns 8 Km del nostre - hi havia llocs als marges per posar-hi les arnes. Preguntant a la gent del poble ningú no en coneixia cap - avui hi ha poca gent que té caixes d’arnes -, però en una finca que s’havia deixat perdre i que fa poc l’han tornat a treballar vam descobrir una mena d’armari gran al mig d’un marge d’uns 2 m. L’armari, d’un metre d’alt per 0,50 d’ampla i 0,45 de fons no pot fer la funció d’aixopluc ni sembla preparat per guardar-hi eines, i en canvi ens recorda al que vam veure al llibre, per tant podria ser un siti d’arnes.

Com a última curiositat trobem que, a banda dels forats deixats en els marges per fer de respiradors o coladors, n’hem trobat diversos on a la meitat del marge i a una alçada d’almenys un metre i mig es van deixar expressament forats en forma de quadre d’uns 20 cm de costat, la finalitat d’aquests era per plantar-hi ceps i aprofitar així més el terreny - n’hem trobat algun que encara tenia redoltes seques enganxades -. També n’hi ha, menys però, que a un parell de pams de la base hi plantaven ametllers.

 

ANJUBS:

Tant o més important que la construcció de marges o refugis era comptar amb un lloc on poder tenir aigua - a la zona pràcticament no hi ha fonts i els barrancs o torrents generalment estan secs -. La solució va ser construir anjubs.

Els anjubs són les construccions més boniques i espectaculars fetes en pedra seca, autèntiques obres d’art. No hem trobat a ningú que n’hagués fet mai però sí que n’havien vist fer o n’havien arreglat: Primer s’havia de fer com un bassiol foradant directament la roca mare, això era feina de moros! Després, si s’havia tingut sort i no s’havia foradat tota la roca, ja es podia anar cobrint amb lloses, primer més grans a la base i, cada cop, anar tancant més cap a dins amb lloses ben amples fins a tancar-lo amb la llosa clau. S’havia de tenir molta traça i treballar molt bé la pedra.

Un cop això fet es llimpiava bé i es revestia amb una capa de morter.

L’aigua que recullen els anjubs procedeix de la pluja, per això moltes vegades es construïa el mas al costat per tal de recollir de la teulada l’aigua que es canalitzava a través de séquies fetes damunt la mateixa roca. Altres cops hem trobat anjubs sols al mig del tros, ara bé, construïts prop de pendents del terreny per tal de recollir l’aigua.

Sempre, al costat de l’anjub, hi ha almenys una pileta que s’omplia per abeurar els animals i que també es feia servir per atreure els moixons i poder-los caçar amb vesc.

Depenent de la fondària - n’hem vist de més de dos metres de fondos - hi trobem escales encastades o rebaixades en la mateixa roca per poder baixar-hi (a llimpiar-lo, arreglar-lo...). L’amplada també varia molt, n’hem trobat que feien una mica menys d’un metre de radi a un, el més gran, que en feia més de dos.

En tots els anjubs destaca la gran llinda o jàssera que fa de porteta - o finestra en alguns casos -, i que permet accedir per agafar aigua.

Hem catalogat 18 anjubs i tots - excepte dos, un d’ells fet amb pedra pinyolenca, molt maco i gran, que es troba prop de l’ermita de Sant Miquel, al sud, tocant al Pas de l’Ase -, la resta estan a la zona nord-est del terme - coincidint amb el lloc on predomina la roca calcària -.

ALTRES CONSTRUCCIONS:

A la zona amb materials d’al·luvió no hi ha cap anjub ja que per la proximitat al riu Ebre i les característiques del terreny l’aigua es treia a partir de sínies. Al terme sols hem trobat 3 sínies de les quals una encara l’hem vista funcionar girant un ruquet i traient aigua amb els cadufos.

A les sínies que hem trobat es pot veure tota l’anella del pou feta amb pedra seca. La part de fora però, en els tres casos, està arrebossada i no es veu gaire el treball.

Hem trobat una mina d’aigua feta de pedra seca tocant a la Serra del Tormo, al sud. L’entrada horitzontal és d’almenys 5 metres per 80 cm d’alt i 60 cm d’amplada aproximadament. No sabem si n’hi ha més al terme.

Ens han explicat que abans el mateix pagès es feia el guix que pogués necessitar (per fer trespols, arrebossar, fer tapió...). Aquest el feia a partir de les làmines de sal de moro que hi ha al terme. Per fer-lo es construïa un forn de guix. Naltres no hem pogut trobar cap d’aquests forns fets en pedra seca ni tampoc cap forn de pa que abans, segons sembla, tenien molts masos grans per fer-se el pa quan estaven bastants dies al defora.

També ens han dit que hi havia pous de gel pel terme però tampoc no n’hem trobat cap, però n’hem vist un de molt gran a Ascó - poble que està a 3 km de Vinebre -. A l’hivern, quan nevava, s’omplien aquests pous i així es tenia gel tot l’any.

 

ALTRES UTILITATS DE LA PEDRA:

La llista seria llarga, aquí sols indiquem aquelles utilitats més freqüents que hem trobat a partir de pedres: pedrissos, carrers i eres empedrades, rodes de molí i moles i rodets, piletes i abeuradors, fites, séquies de regadiu, enormes dipòsits fets amb una sola pedra, piques, caça amb lloses,...

 

6.- Conclusions: Futur de les construccions en pedra seca

Hem vist com els marges, les escales i les passarel·les de pedra sortints o encastades fetes per salvar els desnivells, els anjubs, els masos, els refugis a les balmes i els aixoplucs, les mines i les séquies, les parets o murs,... i tantes d’altres estructures formen part de la rica història de les construccions en pedra seca a Vinebre.

Hem descrit la funció que tenien i hem explicat com eren, però es necessitarien molts fulls per explicar com les hem trobades: molts masets i anjubs afonats i molts marges caiguts que ens sembla que mai ningú tornarà a arreglar.

Perquè han caigut i perquè difícilment es tornaran a reparar?

Molts camps fa temps que s’han deixat de conrear i la garriga els envaeix, l’accés doncs és difícil. Camins abans aptes pel pas avui sols ho són pels caçadors, els que busquen espàrrecs o caragols de garriga i no tenen, molts cops, cap mirament en arrancar pedres dels marges.

Encara que avui dia el treball al camp és més fàcil i ràpid, la mecanització i la facilitat de transport també ha donat lloc a que el pagès no s’hagi de quedar a dormir al defora, al mas, i no estigui tanta estona al tros, per tant s’ha despreocupat del cobert o del mas i, si se li ha afonat no té interès en arreglar-lo - tot el que necessita ho porta al cotxe o al tractor -.

Igualment, queden pocs animals que vagin al tros, per tant ja no es necessita arreglar i mantenir els anjubs i aquests, més pels gamberros que per l’acció del temps, van caient. A més, els dipòsits de plàstic o altres materials substitueixen aquelles construccions d’abans.

Desgraciadament el treball amb la pedra està desapareixent si és que ja no ho ha fet. Al poble ningú s’hi dedica de ple i hi ha poques persones que l’hagin treballada. Ja no es fan construccions en pedra seca, s’utilitzen altres materials.

Les construccions en pedra són autèntiques obres d’art d’una gran bellesa i el terme de Vinebre és prou ric en aquestes. Això forma part del nostre patrimoni i per això pensem que s’hauria de donar a conèixer, mantenir i conservar.

En aquest sentit el contrast entre les dues fotografies que obren l’annex són prou alarmants. Es tracta de la mateixa imatge: un anjub preciós i enorme que es trobava a dalt dels Tossals - una de les imatges fou presa l’any 93, l’altra la vam fer a l’octubre del 99 -.

Tant de bo no haguem de ser massa sovint testimonis d’aquestes pèrdues patrimonials irreversibles.