Llegendes del Sud, de Joan Borja
Llegendes del sud és un viatge pels espais llegendaris de la geografia valenciana: un viatge circular que comença i acaba a la mar de Dénia i Xàbia (travessant les comarques de La Marina Alta, La Marina Baixa, L'Alacantí, L'alcoià, El Baix Vinalopó, Les Valls del Vianlopó i El Comtat) i que proposa, més enllà del recorregut físic ¾ el llibre ben bé podria fer les funcions d’una guia turística sobre paisatges i paratges espectaculars ¾, una travessia emocionant cap a la imaginació popular dels valencians.
Pobles, tossals, serres, fonts, barrancs, platges, arbres, bandolers, moriscos, castells, encantades... Són els protagonistes dels vora dos-cents motius llegendaris que teixeixen l’obra: uns motius que recullen, en bona mesura, la capacitat i la voluntat del poble valencià per a interpretar la vida i reinventar-la amb el pebre i la sal ¾ diguem-ho així ¾ d’un cert sentit màgic. Són també el pretext fantàstic per a la recreació de les nostres essències, la nostra mar, les nostres muntanyes i la nostra veu singular en la complexa simfonia de la humanitat.
Fragment del llibre: L’olivera grossa de la Vila Joiosa
"Per a tornar a la mar, des de les muntanyoles de Relleu, hem de deixar-nos caure carretera avall ¾ sis o set quilòmetres ¾ fins a Orxeta, allà on el riu de Relleu conflueix amb el de Sella, just abans d’embassar-se al pantà de l’Amadòrio. Una volta arribats ací, només hem de seguir el camí que el senyor d’Orxeta feia amb el seu seguici, segons llegenda, cada volta que volia prendre el bany a les platges de la Vila Joiosa.
En un d’aquells delitosos desplaçaments, el senyorial seguici va decidir fer parada de descans ¾ un bon esmorzaret ¾ a l’Olivera Grossa, lloc concorregut i de tractes, a l’altura de l’ermita de Sant Antoni. Quan un temps més tard la comitiva arriba a la platja, una de les donzelles que la integren s’adona que ha perdut l’anell de pedres precioses que, signe de l’herència i la tradició familiar, portava sempre posat. Pensa si potser l’ha perdut a l’Olivera Grossa i, amb nodrida companyia, hi torna per buscar-lo.
Quan arriben a l’Olivera Grossa, veuen de seguida un jove moro que segueix atentament els seus moviments i que alguns testimonis diuen haver vist apropar-se a la donzella quan hi han parat a esmorzar. Aquell jove, de pell bruna i ulls negres com les olives del cuquello ¾ un llum de foc en la mirada¾, diu que viu a la torre de dalt, i que no en sap res, de l’anell robat. Tanmateix, acaba sent el principal sospitós del cas i per això, la donzella, d’amagat i en còmplice solitud, intenta més tard negociar amb ell. El resultat no en podia ser un altre, perquè allò semblava escrit en el llibre del destí: s’enamoren, ben tendrament, ell d’ella i ella d’ell..."
Imatge de Joan Borja a l'olivera Grossa de la Vila.
Edicions del Bullent
