Les dones i la filosofia.
 
 

 


Anna Arendt

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Simone de Beauvoir


Agnes Heller


Julia Kristeva

 

Proposem dos texts sobre la relació entre la filosofia i les dones. El primer, de l'Irene de Puig, ens parla de la presència de la dona en la història de la filosofia en tant que pensadora o filòsofa; el segon, de l'Adela Cortina, es refereix al tractament que, de la qüestió de la dona, han fet els filòsofs al llarg de la història.

 

EL PAPER DE LA DONA EN LA HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA.

Fullejant els llibres d’història de la filosofia occidental, criden l’atenció tant l’absència de reflexions sobre la dona com el fet que no hi hagi cap dona en la llista dels pensadors. Fins a mitjan segle XX no apareix cap nom de dona en el panorama filosòfic i així i tot, es tracta de pensadores titllades de “menors”o de “segona fila”. Si demanèssim a persones de formació fiosòfica uns quants noms de filòsofes, segurament no n’esmentarien més de quatre o cinc, i encara es tractaria probablement de noms de pensadores contemporànies.

Tot i que al llarg de la història del pensament hi ha hagut una presència del món femení (pel que fa a la femineïtat, a la diferència com a temàtica o al paper d’algunes dones filòsofes), tots aquests vessants queden lluny d’una normalitat de reflexió, entenent per normalitat la proporció quantitativa i qualitativa respecte del món masculí. Podem dir, doncs, que hi ha hagut per tradició una certa “ocultació”, probablement involuntària, de les aportacions fetes per les dones al món del pensament.

Per tant, hem de partir de la idea que la història de la filosofia occidental és doblement androcéntrica, perquè no s’ocupa (o s’ocupa poc) de la condició femenina i perquè no hi ha hagut mai una tradició d’equiparació acadèmica o editorial de les aportacions del pensament generat per dones amb les dels homes.Si resseguim sense prejudicis la història de la filosofia, podem trobar lloables exemples de personatges femenins de primera magnitud equiparables als grans autors.

Al món grecoromà, dins de l’escola pitagòrica (segle VI aC), es compten dins a disset seguidores de Pitàgores. La més coneguda d’aquestes pensadores és Diòtima, sacerdotessa de Mantinea, famosa perquè Plató parla d’ella i del seu pensament en el seu diàleg socràtic Banquet.

També destaquen Aspàsia de Milet (entorn del 440 aC) i, sobretot, Hipàrquia (415 - 370? aC), que és sens dubte la filòsofa més important de la Grècia antiga. Hipàrquia, que a més de filòsofa fou matemàtica i astrònoma, pretengué unificar el pensament matemàtic amb el pensament filosòfic de l’escola neoplatònica. Defensà la distinció entre filosofia i religió, postura que provocà que uns fanàtics religiosos l’assassinessin.

Finalment, cal esmentar l’esposa de l’emperador romà Trajà: l’epicúria Plotina (53 – 117 dC).

A l’Edat Moderna
trobem la francesa Marie de Gournay (1565 – 1645), primera editora de les obres de Montaigne i autora del llibre De la igualtat dels homes i les dones; l’anglesa Anne Conway (1631 – 1679), que va influir en Leibniz; i Mary Wollstonecraft (1759 – 1797), també anglesa, coneguda sobretot per la vindicació que va fer l’any 1792 dels drets de les dones.

Hi ha dones que van tenir un paper cabdal a l’època de la Il.lustració, perquè van obrir salons en els quals feien circular les idees o perquè hi van participar de manera directa. És el cas de l’anglesa Catherine Maccaulay i de la francesa Sophie de Grouchy, marques de Condorcet.

El segle XX ha donat una bona mostra del talent de certes dones, les quals, en condicions d’igualtat, han fet sentir la seva veu en discursos de caire ben diferent. A continuació esmentem només alguns noms:Rosa Luxemburg (1871 – 1919) Militant socialista i dirigent revolucionària alemanya, tot i que va nèixer a Polònia. Per molts especialistes es tracta de la millor continuadora teòrica del pensament de Karl Marx.

Alexandra Kollontai
(1872 – 1952) Filòsofa russa que se situa dins de l’òrbita marxista. Fou una revolucionària soviética i una feminista convençuda. Estudia el paper de la dona en les diverses societats i defensà que l’alliberament femení havia de passar per la fi del model familiar autoritari i de la sexualitat repressiva.

Edith Stein
(1891 – 1942) Pensadora alemanya que estudià amb Edmund Husserl, de qui fou l’assistent. La seva obre El problema de l’empatia (1917) tracta de les relacions més enllà de l’àmbit de la consciència, en l’àmbit de l’esperit. Va morir al camp de concentració nazi d’Auschwitz.

María Zambrano
(1907 – 1991) Figura destacad del pensament espanyol contemporani. Fou deixeble de José Ortega y Gasset. El 1939 s’exilià a Mèxic i no va tornar a Espanya fins a l’any 1982. Les seves obres més importants són El hombre y lo divino, De la Aurora i Dos escritos sobre el amor.

Simone de Beauvoir
(1908 – 1986) Filòsofa francesa, companya del també filòsof Jean Paul Sartre, va escriure filsofia, novel.la i memòries. El seu llibre El segon sexe fou una revelació. Es mogué en l’òrbita de la filosofia existencialista.

Simone Weil
(1909 – 1943) Pensadora francesa. Fou membre de les brigades antifeixistes. Especialista en el món grec, derivà cap a la reflexió sobre temes religiosos.

Hannah Arendt
(1906 – 1975) Nascuda a Alemanya, estudià amb Edmund Husserl, Martin Heidegger i Karl Jaspers. Durant la segona guerra mundial hagué de marxar als Estats Units. Investigà el tenomen totalitari. La seva obra més coneguda és La condició humana, on analitza el món de la seva època i el món de la tècnica.

Àgnes Heller
(1929) Filòsofa hongaresa, deixebla de György Lukács. La seva obra va fer un tomb a partir de 1977, quan es decantà cap l’estudi de l’ètica de la comunicació. Les seves obres principals són Teoria dels sentiments, El poder de la vergonya, Assaig sobre la racionalitat i Les condicions de la moralitat.

Luce Irigaray (1930) Nascuda a Bèlgica, es formà com a psicoanalista a la universitat de Lovaina. Fou professora a Vincennes i París. En la seva obra Speculum (1974) es rebel.la contra la idea de feminitat de Sigmund Freud.

Julia Kristeva
(1941) Nascuda a Bulgària, ha estat professora a París i s’ha mogut en ambients lligats al pensament estructuralista. Les seves obres principals són Semiòtica (1969) i La revolució del llenguatge poètic (1974)També a Catalunya i a la resta d’Espanya, des de la segona meitat del segle XX, hi ha una generació de dones que estan fent escola en filosofia, gairebé totes exercint de professores universitàries: Victòria Camps, Adela Cortina, Amelia Valcárcel, Celia Amorós, Esperanza Guisán...

De fet, els departaments de filosofia han deixat de ser ocupats majoritàriament per homes. El resultat d’aquesta presència femenina ha estat una considerable quantitat de treballs de reflexió filosòfica sobre la condició de les dones.

Tanmateix, aquests darrers anys s’ha registrat un creixent interès pel pensament de les dones filosòfes, especialment de les pensadores de la cultura occidental. Això ha fet que proliferin els seminaris, els estudis històrics i les publicacions, que recuperen els noms i les obres de pensadores de tots els temps, a les quals, sovint, no s’havia prestat l’atenció que mereixien.

IRENE DE PUIG: Filosofia 1, Batxillerat, Barcanova, Barcelona, 2002, pp. 30 – 32.


EL PENSAMENT FILOSÒFIC SOBRE LA DONA.

Si exceptuem el pensament feminista, desenvolupat bàsicament en el segle XX, podem afirmar que les dones no han estat tingudes en compte en la filosofia, ni de la manera adequada ni amb prou intensitat. Fa la impressió que les dones van ser invisibles per a molts dels grans autors de la filosofia.

Ara bé, segons algunes posicions més radicals, no és clar què és millor: rebre un tractament negatiu o no rebre’n cap. Així doncs, entre les dues posicions ha oscil.lat amb freqüència la consideració de la dona en la filosofia.
És veritat que hi ha excepcions importants, entre les quals cal destacar Plató i John Stuart Mill.

En efecte, tant a La República com a Les Lleis, Plató defensa que les dones fossin educades de la mateixa manera que els homes. Però resulta difícil explicar que aquesta concepció romangués oblidada alhora que s’imposaven o es discutien, amb una gran força i durant segles, altres nocions platòniques.

D’altra Banda, Stuart Mill, en la seva obra La servitud de la dona, defensa expressament la igualtat entre els sexes, i va ser un dels primers defensors del dret de vot de les dones.

Però aquests exemples no amaguen que la filosofia no hi ha hagut neutralitat pel que fa als sexes. Això es mostra en autors tan rellevants com Aristòtil, quan empra el terme anthropos (“home”, en sentit genèric) de manera que no es pot aplicar a les dones; o quan Kant, de vegades, parla d’”éssers racionals” en contextos exclusivament masculins, i sembla que exclou les dones de l’àmbit de la racionalitat. Aquests exemples apunten al fet que determinats usos lingüístics han exclòs i encara continuen marginant les dones.

Una altra tendència del pensament filosòfic ha estat la de relacionar el concepte d’”home mascle” i la noció del “masculí” amb la racionalitat i la cultura, amb l’àmbit del que és públic, mentre que el concepte de “dona” i la idea del “femení” es relaciona, gairebé en exclusiva, amb l’emoció i la naturalesa, és a dir, queda reclòs a l’àmbit de les relacions privades. D’aquesta manera les dones han estat considerades incapaces de participar en els afers públics en general i en la política en particular, com és el cas de Rousseau i Hegel.

Per aquests motiu, es plantegen en l’actualitat dues grans línies de reivindicació feminista: la que aspira a la igualtat entre homes i dones, més enllà de les diferències de gènere; i la que reivindica la diferència com la categoria fonamental segons la qual s’han de regir totes les relacions entre els ésser humans.

Finalment, apuntarem que els moviments feministes actuals connecten estretament amb altres problemes d’abast planetari, com ara l’ecologia, la defensa dels drets humans, els resultats de la política de globalització, etc.

ADELA CORTINA: Filosofia, 1r de Batxillerat, Santillana, edició de prova, p.23