Capítol 1: L'escolta en família, escola i societat

L'audició musical a l'Educació Infantil i Primària
M.Antònia Guardiet- mguardie@pie.xtec.es

1. L'escolta en família, escola i societat

El primer i principal centre d'escolta és la família. Els fonaments a posteriors actituds receptives i comunicatives són transmesos al sí de la família, en ella es posen les bases a l'escolta receptiva adulta. La família és l'àmbit d'escolta que es mantindrà constant al llarg de la vida.

En l’apartat: "Desenvolupament cognitiu i audició musical al llarg de l'escoralització" s’exposarà l’evolució auditiva des dels primers dies de vida així com la importància que aquesta relació-evolució anirà adquirint en la consolidació d'actituds posteriors.

L'escola demana molts moments d'escolta. Ubiquem l'escola en segon terme d’importància, però actualment no és clar que ocupi aquesta escala posició. Un infant passa moltes hores dins les aules, però el seu cúmul d'actituds i influències receptives sembla que ve més marcat des de fora: el carrer, els mitjans de comunicació, la TV, les pel·lícules.... La societat i els seus mitjans de comunicació de masses influencien i dictaminen pautes conductuals i actituds del nostre alumnat.

"Educació no significa exclusivament escola: desenvolupar el sentit musical i creatiu depèn igualment de la família, la guarderia i els diferents mitjans d’animació"

Totes les àrees que s’imparteixen a l’àmbit escolar necessiten de l'atenció i l'escolta; l’actitud receptiva va estretament lligada a l'acció i l'aprenentatge. No és sols el mestre/a qui els demana, la pròpia interacció entre tots els membres del grup precisen de l'escolta per a una eficaç tasca col·lectiva. Si observem l’infant en els seus diversos comportaments col·lectius, ja sigui en el joc, com en la convivència, comprovem que s’auto-exigeix concentració, atenció i escolta; en cas que algú vulneri la norma de l’atenció i no estigui al cas en les seves respostes lúdiques, cau en el risc de perdre la confiança del grup.

L'àrea de música conté molts aspectes que precisen i motiven el creixement de l'escolta: l'afinació de la cançó, la discriminació auditiva en els exercicis d'educació de l'oïda, la justa coordinació i harmonia en la dansa, la retenció i creació de jocs rítmics, el progrés en el llenguatge musical... Aquesta reflexió i treball procurarà mencionar-los tots, ja que cadascun d'ells està estretament relacionat; l'audició musical serà el centre d'interjecció que els unirà a tots i els centrarà en la capacitat d'escolta.

1.1. L’oïda es desvetlla a casa

La família comparteix amb l’escola una de les finalitats importants que menen cap a la socialització dels infants i els joves, la seva incorporació progressiva vers la comunitat. Ambdues tenen funcions educatives en un sentit ampli, ja que educar no tan sols consisteix en transmetre coneixements tècnics sinó també i, sobretot, actituds, valors i un cert ordre personal intern.

L'estructuració familiar, dins la societat canviant on està immersa, ha operat en pocs anys importants transformacions que a grans trets poden resumir-se en:

Deslegitimació de la tradició: la tradició ja no contitueix un límit extern a l’activitat humana, en la mesura que és estable i immutable, sinó que s’ha de reformular en funció de necessitats caviants. La família ha d'esdevenir reflexiva i actuar, no per fidelitat a inamovibles axiologies tradicionals, sinó en concordança amb valors socials i comunitaris actualitzats.
Fi de l’autoritarisme o de l’autoritat patriarcal, com tendència a exercir l’autoritat sense legitimació racional. Quan la família ha estat desprovista de les tradicions patriarcal en què es sustentava ha donat sortida a la democratització.

No és aquest l’espai per definir ni analitzar tots els factors canviants de la família dins la societat postindustrial, sols formularé una pregunta: Quins són els valors de la família postpatriarcal que cal que emergeixin? La família ha d’erigir-se com el centre inicial de la democràcia. El lema de l’Any Internacional de la Família, celebrat al 1994 tenia aquest punt de mira: "erigir la democràcia més petita en el cor de la societat" Aquest lema es tradueix en diàleg, comunicació i escolta, i aquests tres elements han d’ocupar el primer pla d’actuació i de formació de valors de l’àmbit familiar.

Segons Lluís Flaquer (1999), professor de Sociologia de L’UAB:

"La paraula esdevé l’estri fonamental a través del qual s’expressen els punts de vista discordants, es negocien els acords, s’estableixen els pactes, potser es ventilen els ressentiments. Si les coses s’han d’explicar, els arguments s’han d’exposar, les controvèrsies s’han de dirimir i les solucions s’han de consensuar i legitimar; enraonar és l’activitat bàsica de la vida familiar. Les famílies mudes mantenen latent el conflicte…" En el mateix document l’autor afegeix uns reptes que cal abordar per tal que s’aconsegueixin els objectius proposats i un terme que cada vegada més limita l’escolta: la manca de temps: "En tot procés de sociabilització sempre surt més a compte estimular que prohibir, fomentar accions positives que aplicar mesures repressives. És cert que l’absència de molts pares i mares no obeeix tant a la seva claudiació com a la seva manca de temps. Aquest important recurs és el que més trobem a faltar en les famílies d’avui. El temps no hauria de servir únicament per vetllar pels nens, perquè no facin entremaliadures. La presència de la mare a la llar, característica de les famílies tradicionals, amb una funció de donar suport, confiança i seguretat als fills, ha deixat un buit sense cobrir en la societat actual". No hi ha cap mesura, per ben intencionada o cara que sigui, que pugui suplir la presència dels pares a la llar. El temps és un greu problema per la família i per l’escolta. S'han de trobar espais de temps per cobrir les necessitats de comunicació.

1.2. Sols un fonema les separa: escola – escolta

L’escola utilitza i aplica un tipus de llenguatge que per les seves connotacions educatives és adaptable a totes les àrees curriculars. Està integrat per termes emprats pels professionals de l'educació i avalades per teòrics de l’ensenyament. La descripció d'actuacions docents contenen mots actius com: alumnes capaços d'escoltar, imitar, classificar, aplicar, reconèixer, diferenciar, comparar, identificar, demostrar, crear, produir... L’escolta és sens dubte un dels termes procedimental més recurrent, perquè sovint implica molts d’altres.

Al llarg de les reunions d'avaluació i tutoria apareix la frase: "Aquest grup escolta menys que el de l'any passat, és molt dispers." És només aquell grup-classe concret el que per motius varis no escolta? Hem d'admetre que l'alumnat segueix la tendència a la dispersió mental imposada per una societat on cada vegada ens escoltem menys.

En to crític i un xic irònic Fernando Palacios (1997, p.43) ens exposa una quotidiana i trista situació:

"El monòleg, la manca de comunicació, escoltar-se a un mateix, han passat a ser un dels esports més practicats en el nostre país. Aquí sols interessa parlar, a ser possible cridant, no escoltar. Facin una prova: comentin en una reunió el mal de cap que pateixen, aviat algú els contestarà el terrible de la seva última migranya, un altre que ha dormit malament aquella nit… No es preocupin, pocs s’interessaran veritablement del problema. Personalment els confessaré que puc comptar amb els dits de les mans les persones que coneixo que són bons oïdors."

En alguns centres, on el problema de l'escolta es detecta des de les primeres edats, les parvulistes, amb col·laboració amb d'altres especialistes, inicien sessions de treball per plantejar el tema. Es constata com l'escolta influeix directament en l'atenció i concentració dels més menuts. Sovint, però, no se sap per on començar a analitzar el problema ni com abordar-lo. Manca redefinir bé les causes generals que porten a l'actitud poc atenta en l'escolta i trobar i/o elaborar materials per aconseguir respostes significatives concretes que a la vegada potenciïn resultats gratificants.

Caldrà ser positius i plantejar possibles solucions a una situació problemàtica, que no és abordable des d’un sol àmbit. Depèn de factors d'origen heterogeni i implica donar respostes des d'aspectes que interactuen. La cada cop més minvada capacitat d'escolta analítica afecta tant l’infant, com l’adolescent i l’adult. Som conscients que la solució a una actitud poc atenta a l’escolta no té un remei immediat ni infalible. Com a mestres sabem que repostes immediates a problemes tan globals són innexistents en la nostra tasca. La nostra feina educativa dóna resultats a llarg termini. No existeixen fòrmules ni materials concrets -coneguts- per abordar directament i única el problema de l’escolta. Intentaré, al llarg d'aquest treball, presentar algunes propostes que ajudin a pal·liar el problema, tot concienciant-nos dels efectes de la seva innegable existència.

1.3. Vers una educació de totes les nostres oïdes

El nostre món occidental desenvolupa la major atenció a través del sentit de la vista . Flora Davis en el seu llibre La comunicación no verbal afirma que només la vista recull un 85% de la informació, mentre que l’interès pels altres sentits es va adormint paulatinament.

Amb paraules de Fernando Palacios, (1997, p. 40)

"L’oïda té més importància del que ens pot semblar "a simple vista"; una part dels mals que ens afecten són producte de la brutal pèrdua de terreny en la connexió amb el món, ja que en lloc de caminar intel·ligentment buscant la igualtat entre els sentits, ho fem vers una innexorable hegemonia del llenguatge visual. Aquest desequilibri és enormement perillós per nosaltres ja que ens distancia de les coses més que lligar-nos a elles… Aconseguirà la vista aixafar definitivament l’oïda relegant-la a simple acompanyant de les seves pampallugues? Dependrà en gran mesura de si segueix imposant-se aquest model unidireccional de la nostra competitiva societat post-industrial; però també dependrà de nosaltres els educadors. Estic convençut de que una de les feines primordials d’un educador -a casa i a l’escola-, és procurar als seus deixebles un equilibri entre la sensibilitat dels seus sentits. Si l’educador té centrat el seu interès en la música, aquest esforç anirà encaminat a recuperar per l’oïda tot el terreny que ha perdut en aquest darrer segle." Des de mitjans del segle XIX , el nostre món occidental centrà el seu interès en el sentit de la vista. La primera guerra perduda entre l’oïda i la vista s'inicià quan les ciutats industrials van crèixer i les societats rurals van començar a desaparèixer. L’oïda humana va haver d’adaptar-se a la confussió de sorolls ambientals urbans i a la contaminació acústica imposada per la pesant maquinària industrial. La segona guerra perduda l’estem vivint actualment amb l’expansió dels mitjans audioVISUALS. És del tot evident el desequilibri entre els dos sentits, la descomposició del terme és per raons de pes.

En els mitjans àudio-visuals públics, a les cadenes de televisió anomenades generalistes, podem constatar com un afeccionat a la música jazz, o la música ètnica, o la clàssica, o a la música new age..., difícilment pot accedir a programes per escoltar i aprofundir en coneixements estètico-culturals de les músiques que més li agraden. És evident que la música que es reb amb més quantitat a la televisió és la música comercial, els èxits dels hits-parade del moment. Les lleis del mercat discogràfic, la força de les multinacionals en front de la petita indústria editorial, determinen i condicionen els criteris que pauten l’evolució de la presència de la música als mass-mèdia. Estem davant d’un panorama global cada vegada més uniforme. Segons Enric Frigola a la ponència realitzada al 1r. Congrés de la Música (1994, pàg.: 534):

"La música es barreja sovint amb altres elements : concursos, entrevistes, enquestes, com si fos un simple complement. Sembla que la música, sola, agrada cada vegada menys". I, evidentment, les lleis de mercat de consum immediat no fan res per donar resposta a tots els gustos…

Una proposta imaginativa i realista, que faig meva, ens la dona el compositor navarrès Fernando Palacios (1997, pàg.: 41):

"...promoure una educació de la nostra escolta, és a dir una educació de totes les nostres oïdes: de l’oïda atenta, perquè es mostri interessada per tot allò que sona; de l’oïda sensible perquè detecti i denunciï els excessos; de l’oïda a l’escolta perquè no es limiti solament a sentir; de l’oïda analítica perquè sàpiga distingir, diferenciar, i comparar; de l’oïda concentrada perquè disolgui el temps en l‘espai; de l’oïda connectada perquè es relacioni amb els altres sentits; i de l’oïda musical perquè visqui els missatges que li proporciona l’art dels sons". L’educació per a la comunicació i l’escolta és una tasca personal que implica tots els àmbits, es desvetlla a la família, es manté a l’escola i s’aprèn convivint amb la societat on es viu.